Vivim temps perillosos. Quan escoltem discursos que volen fer creure que la dictadura franquista “no va ser tan dolenta”, que “hi va haver ordre i estabilitat”, o que “tot això ja és història i no convé remoure-ho”, hem de posar-nos en alerta. No és una opinió: és un intent de reescriure la memòria i de blanquejar el feixisme.
I és especialment greu quan ve d’un partit com el PP, que en molts casos acosta el seu discurs al de l’extrema dreta: un discurs que relativitza la repressió, menysprea les víctimes i assenta una idea de “nostàlgia” d’aquells anys perillosa i reaccionària.
Però darrere de les paraules hi ha noms. A Gavà també hi ha noms que demanen justícia i memòria. Homes com Gabriel Ivern, Antoni Olivella, Josep Roig i Joan Solé, que van caure a Gurb quan es defensaven la República i molts altres amb les vides truncades per la repressió, per la por i la intolerància. Almenys hi ha registres de 26 noms de gavanencs assassinats pel franquisme que no poden, ni han de ser oblidats.
Recordar-los no és una qüestió de nostàlgia, sinó de dignitat.
Per això, és una traïció a la memòria col·lectiva, una burla a la veritat, i un perill per a la convivència democràtica acceptar discursos que pretenguin posar al mateix nivell botxins i víctimes. Si realment ens preocupen les futures generacions, si realment volem educar en llibertat i respecte, hem de dir les coses pel seu nom: el feixisme no és debatible. No va ser “una etapa més”. Va ser un càstig per a milions d’espanyols.
Per tant, cal una responsabilitat pública clara: rebutjar qualsevol relat que banalitzi o justifiqui la dictadura. Recuperar la memòria. Honorar les víctimes i defensar una democràcia de veritat, on qui vulgui blanquejar la història quedi clarament al marge.
No deixem que el passat sigui reescrit per interessos polítics. Que quedi clar: qui blanqueja el franquisme avui, està just al costat del discurs de la por i la intolerància. I nosaltres, la gent, no ho podem permetre.
