Un delta és un ecosistema viu. Els rius i les rieres són les seves venes, els sediments la seva sang, l’oxigen que necessita la costa per poder regenerar-se, per poder continuar amb el seu cicle vital.
Un any més, arriben els temporals amb devastadors efectes sobre el nostre litoral, sobre les nostres platges o millor dit sobre el que està quedant d’elles cada cop més en retirada. Els tècnics que es dediquen a estudiar els cicles de comportament de la natura ja fa temps que estan avisant dient-nos que en un futur pròxim un metre d’augment del nivell del mar equivaldrà a un retrocés de la línia de costa de 100 metres.
Fent una passejada per la platja de la Pineda, puc veure canonades al descobert, passarel·les que semblen trampolins, arrels de plantes escampades per la sorra. Em fa mal veure aquest paisatge tan ferit. Hauríem de preguntar-nos fins a quin punt podrà aguantar tants combats i tantes trompades?
Aquesta mar encoratjada no hi ha qui l’aturi, ens està guanyant la partida. I el més preocupant de tot plegat és que hem estat nosaltres qui hem repartit les cartes.
El canvi que hauria de venir l’hem de poder provocar tots nosaltres aturant les agressions i alteracions dels espais naturals i modificant, si cal, aquells que ja tenim. I abans que sigui massa tard, hem de ser capaços de desconstruir tot el que es pugui i oblidar-nos de continuar urbanitzant i cobrir de formigó els nostres entorns.
Segurament que molts dels que estan llegint aquest article hauran passejat alguna vegada per aquestes sorres que, en desaparèixer, s’emportaran per sempre alguns records que hi vam deixar.
Quina prova més necessitem per acabar d’obrir els ulls? Què més estem disposats a perdre?
