La Clàudia Font participarà en la pròxima temporada de “Les de l’hoquei”, la darrera sèrie d’èxit de TV3
La Claudia Font participarà en la pròxima temporada de “Les de l’hoquei”, la darrera sèrie d’èxit de TV3

No tothom pot dir que s’ha criat a La Casa Gran…

No pot dir-ho tothom, no. A més, sempre que venen amics a Gavà els explico que hi teníem la botiga i queden ben parats perquè això és el centre del poble.

Un centre que ha canviat molt…

Sí, però com que ha estat tan progressiu gairebé no me n’he adonat i no em fa cap impressió ni sento que m’hagin canviat un lloc que era meu. Així que no em provoca cap nostàlgia… Una miqueta, potser, però s’ha de mirar endavant.

I com has canviat tu des que vas començar a fer d’actriu?

Han passat moltes coses! Recordo aquell “Cyrano’s” que vam fer amb l’Oriol Broggi, que era un taller que vaig fer quan encara estudiava teatre. I allò em va portar a treballar amb La Perla 29 i vam fer “Incendis”, que va ser un “bombazo” —justament ara fa set anys que la fèiem a Viladecans. I després ha vingut el “Polònia”, feines com a actriu (i altres que no ho eren), cinema, la meva pròpia companyia… No és fàcil, però no em puc queixar.

Què t’ha satisfet més d’aquest recorregut?

El que més m’ha satisfet, i no és promoció (riu), és una obra que fem ara a Barcelona que es diu “Bladé. De la Ribera a Mèxic”. Parla d’Artur Bladé i del seu recorregut cap a l’exili. Curiosament, aquest senyor era de Benissanet, el poble dels meus avis materns, i per a mi ha estat un projecte molt personal i un repte molt gran perquè és un monòleg. Estic 70 minuts gairebé sola sobre l’escenari. No em veia capaç quan m’hi vaig posar, però ho he aconseguit i n’estic molt satisfeta. A més, a la gent que hi va, li agrada. Estic contenta perquè és el repte més important a què mai m’he enfrontat. No és ni molt menys el projecte més gran en dimensions ni econòmicament, però sí que personalment m’ha generat moltes satisfaccions. Un repte superat!

Com es prepara un monòleg per no cometre cap error?

Falles, eh! (riu), però l’art està, també, que la gent no ho noti. Des que ho he fet, quan he anat a veure alguna cosa semblant, em trec el barret perquè sé el que comporta: moltes hores d’estudi, molta energia i perds com deu quilos en cada funció.

I sense crosses…

Clar, perquè quan hi ha altres actors a l’escenari seguir el diàleg et fa mantenir el fil. En un monòleg el fil l’has de mantenir tu. És complicat, però quan acabes és… Oh! N’estic molt satisfeta.

Des de quan vols ser actriu?

De tota la vida. De fet, el meu avi, el propietari de la botiga, que tenia un pensament més antic, quan li deia que volia fer d’actriu em feia que no amb el dit molt seriós. Però és que ho he pensat tota la vida i no sé per què. Perquè no és que hagi tingut cap referent proper que hagi estat actor o s’hagi dedicat a la interpretació. No ho sé. Però cada vegada que anava al cinema m’imaginava que era jo qui l’explicava. Jo volia explicar històries.

I no recordes haver fet un clic?

No. És com si ja vingués amb mi. Recordo que quan sortíem del cinema Plaza de Castelldefels els deia: “Jo vull fer una pel·lícula d’això”. Del que fos, d’època, d’aventures… Ho tenia molt clar. No vaig tenir cap flaix ni res. També recordo que amb els veïns fèiem de les Teresines… Sempre hi ha estat.

Així que no vas dubtar a l’hora d’estudiar…

Ho tenia claríssim. De fet, vaig fer la selectivitat per si les mosques, però hi vaig anar amb molta tranquil·litat perquè pel que jo volia fer no em calia. Si suspenia, no passava res.

La vas aprovar?

Sí! I amb nota! (riu)

I et vas formar molt i en disciplines molt diverses…

Sí. He anat fent d’aquí i d’allà perquè crec que està bé tenir informació de tot el que sigui possible. Però sobretot he estudiat per ser actriu de text. Tot i que també he fet cant, teatre físic… Però el text per sobre de tot.

Formes part del “Polònia”. Com és estar en un programa tan popular i, de vegades, polèmic?

Els meus personatges són curts i mai m’he trobat amb problemes així. Però sí que he tingut alguns moments. Recordo que vam fer una paròdia de “La jaqueta metàl·lica” i es va fer viral. I jo me’n vaig assabentar per un familiar meu que m’ho va dir. No paro molta atenció en això del reconeixement, que està molt bé que passi, però no m’importa gaire.

Diuen que és un programa exigent també per les hores de caracterització…

Jo m’he estat fàcilment dues hores entre maquillatge i vestuari. Són moltes hores i té molta exigència perquè el programa va amb l’actualitat i has d’anar al dia. I n’aprens molt.

Com valores el que significa el “Polònia”, un cas gairebé únic en el panorama televisiu?

Molta gent s’assabenta més del que passa al nostre panorama polític gràcies al “Polònia” que no pas pels telenotícies o els diaris. Crec que fan molt bona feina perquè fan una crítica molt objectiva: critiquen a tothom i ningú se’n salva. És útil no ser partidista i anar a criticar a tothom perquè tothom té coses a millorar. Aleshores, trobo que ho fan molt bé i la qualitat de tot l’equip és brutal. Quan hi vaig em sento en les millors mans, són molt bons. És un honor i un plaer.

També tens companyia pròpia. Com us va?

Fa molts anys que vam començar i va molt bé. És complicat tirar endavant els propis projectes, perquè ens produïm nosaltres mateixos, però és molt satisfactori perquè ens dona la possibilitat d’explicar les històries que ens venen de gust. A més a més, la meva parella és qui escriu els projectes que tirem endavant. Molt bé.

Què et ve de gust explicar?

Moltes coses. De fet, ara he començat a preparar una obra de teatre que m’he aventurat a dirigir amb una companya, que es diu Irene, i que és teatre de l’absurd. Em costa molt trobar obres que utilitzin aquest humor, així que nosaltres el farem servir per criticar la societat en què vivim i sobre tot el que està passant amb la crisi climàtica. Així que vull parlar d’això, de la lluita contra la crisi climàtica i la conscienciació sobre aquest tema.

Què et queda per fer?

Moltes coses! Molt de cine, molt de teatre, molt de tot… Ara estic escrivint un curtmetratge, per exemple. Soc una persona molt aventurera i no m’acabaràs pas de pressa, a mi.

I si has de triar entre cinema, teatre i televisió?

El cinema i el teatre són el que més m’agrada perquè pots treballar-te molt més el que fas. És una mica més artesanal, sense criticar ni ofendre el gremi de la televisió. Però, com a actriu, m’aporta molt més poder construir el personatge amb més calma. Si hagués de triar entre cinema i teatre ja em seria més difícil escollir-ne un. Perquè l’adrenalina de ser davant del públic no te la dona el cinema, però sí que et dona la possibilitat de poder anar al detall.

Com et veus d’aquí a deu anys?

Més gran (riu). Com em veig? M’agradaria veure’m treballant només com a actriu. I amb més diners! (riu)

BIOGRAFIA

La Claudia Font (Barcelona, 1989) prové d’una família gavanenca, gavanenca. Els seus besavis ja vivien a La Casa Gran i eren els amos de la ferreteria que hi havia a la planta baixa. La botiga, que es va transformar en un establiment de roba per a la llar, va ser durant molts anys de la seva família. Allà va començar a somiar en ser actriu. Un somni que s’ha anat fent realitat després d’una sòlida formació, tant teatral com en altres disciplines, al Centrescènic Creu Àlvarez o al Col·legi del Teatre de Barcelona, entre d’altres. De la mà d’Oriol Broggi va entrar al món del teatre ara fa deu anys. En aquest temps ha estat sobre l’escenari amb èxits com “Incendis”, també ha actuat en diferents curtmetratges i l’hem vista a la petita pantalla. Forma part del repartiment del “Polònia” on fa diversos personatges entre els quals ha destacat l’Anna Saliente, la candidata de la CUP a les darreres eleccions municipals a Barcelona.

PUBLICITAT