De vegades, es perd una carrera però es guanya molt, molt més. És el cas de Javier Díaz, gavanenc integrant del Club Esportiu Garraf Runners que el passat dissabte 9 de maig va participar a la Transvulcania 2026, una ultra marató de 73,06 quilòmetres i 8.407 metres de desnivell acumulat que des de fa 14 anys es corre a l’illa canària de La Palma. No era la primera vegada que el Javier prenia part en aquesta duríssima prova, però l’edició d’enguany no serà fàcil d’oblidar.
“Passat el segon avituallament, a 2.000 metres, va començar a fer molt de fred, i vaig veure a un noi abraçat a un altre. Quan em vaig acostar vaig veure que era un corredor kenyà que havia entrat en hipotèrmia, així que vaig començar també a abraçar-lo. Van arribar més corredors, i alguns també es van unir i al final ens vam ajuntar cinc corredors, que ni ens coneixíem ni res, amb les nostres mantes tèrmiques i abraçant al pobre noi”.
És el relat que ens fa el Javier, que ens explica que, en un moment donat, va veure que el jove kenyà tenia els ulls completament blancs. “Aquí sí que em vaig espantar molt, i a més nosaltres també vam començar a agafar fred, la situació era perillosa. Feia molt de vent, i intentàvem que el vent no li donés a ell, la cosa es va posar molt lletja”. El corredor gavanenc va témer realment per la vida del kenyà, que “no es movia ni res, i no parava de tremolar. Jo crec que si no ens haguéssim aturat, potser la cosa no hauria acabat bé”.
Finalment, i després de prop d’una hora, es va poder avisar als serveis mèdics, que se’n van fer càrrec i van poder portar-lo a baix sa i estalvi. El Javier va continuar la seva carrera però, en arribar a un control que s’havia de fer en cinc hores o menys, el seu temps va ser de cinc hores i dos minuts a causa del retard i no li van deixar continuar la carrera. “Allà no sabien el que havia passat, i jo tampoc vaig saber explicar-ho bé perquè estava molt impactat amb el que havia succeït”. La carrera va acabar allà mateix pel Javier, però això no li importa: “Em vaig posar a plorar però sé que vaig fer el que havia de fer i no me’n penedeixo, ho tornaria a fer, em donava totalment igual no acabar la carrera desprès d’allò que va passar”.
Va ser justament al final del recorregut quan el Javier va tornar a veure a Ephantus Mwangi Ngeri, el jove kenyà al que havia contribuït a salvar-li la vida. Va ser una trobada casual, mentre el Javier era amb la seva dona prenent un gelat. Els dos es van fondre en una nova abraçada, ara ja sense cap perill vital, i tot i que cap dels dos sabia parlar anglès massa bé, es van intercanviar unes poques paraules: “Jo li vaig poder preguntar més o menys com es trobava, i ell em va dir “You are champion, you are champion, I love you, I love you”, i vaig veure que el pobre estava plorant. Allà em vaig ensorrar, encara ara no puc recordar aquell moment sense emocionar-me”.
L’experiència ha servit al Javier per prendre consciència de la importància, en l’àmbit de l’esport d’alt rendiment que ell practica, de tenir coneixements mèdics ni que sigui de primers auxilis: “Jo no sé res d’això, i m’he adonat de que els que fem curses complicades hem d’anar amb compte, hem d’aprendre més en aquest camp perquè no tots els dies s’aturaran cinc persones a ajudar-te, això està clar”. El gavanenc, per il·lustrar aquesta preocupació, ens explica que a la mateixa Transvulcania del 2025 “es van retirar unes 600 persones a causa del fred que feia, tothom va caure per hipotèrmia, i jo crec que si al kenyà li passa això a l’edició de l’any passat, s’hauria mort gairebé segur”.
