Paladar eventos
Jonatan Armengol

“Com et refies d’una persona cega per il·luminar-te el Nadal?”, li va preguntar el Jonatan a l’alcaldessa en encendre’s el primer arbre que va instal·lar a Gavà fa quatre anys. I aquell vot de confiança va acabar desembocant en el Bosc Encantat, un espai màgic i únic que fa el Nadal més Nadal a Gavà. Allà ens hi trobem amb el Jonatan, mentre fa les darreres proves amb en José Trillo, el responsable del disseny d’aquest espai. El Jonatan, amb la seva empresa, s’ha encarregat de posar-hi llum i, entre llums encesos que el nostre entrevistat no veu, però que ha imaginat, aturem un moment el ritme frenètic que porta per fer aquesta entrevista.

 Què significa aquest lloc per a tu?

Dedicant-me al que em dedico, que és, principalment, il·luminar el Nadal i fer que la gent s’ho passi bé, el Bosc Encantat és un dels projectes que més gaudeixo. Tot i que dona moltíssima feina (riu), s’ha aconseguit un espai que et trasllada molt més al Nadal que la il·luminació pura i dura. És un dels projectes més especials i macos que fem en aquest sentit.

I aquest any més que mai…

Sí. Enguany s’ha fet un esforç addicional per part del Departament de Cultura de l’Ajuntament i s’hi ha posat so i s’ha ambientat més. I et fiques en un espai amb un toc màgic i molt nadalenc que està pensat per gaudir-lo, somiar una mica i pensar en la família i en els somnis de Nadal. I, pel que em diuen els que hi veuen, ha quedat molt maco.

Dius que porta molta feina. Com la podem quantificar?

Són molts mesos. S’ha de començar dissenyant i transmetent a l’Ajuntament el concepte que volem fer, s’ha de construir i s’ha de traslladar, que poden ser dos o tres tràilers de material. A partir de mitjans d’octubre ja ens hi posem. La gent ens deia: “Com és que ha arribat Nadal tan d’hora?” És que per fer tot això s’ha de treballar amb grues de 20 metres d’altura i posar els leds tira a tira, s’han de muntar tots els sistemes i la instal·lació elèctrica. Penseu que, enguany, encara que plogui o s’hi acumuli aigua, hem instal·lat un sistema que evita els curtcircuits. Per tant, hi ha molta feina i molta planificació al darrere. Aquest projecte, en concret, s’emporta gairebé tot un any.

És més fàcil posar un arbre…

És clar! Si t’encarreguen un arbre que tens en catàleg, només has de preparar-lo i enviar-lo. Quan has de dissenyar l’espai i donar-li coherència dona moltíssima més feina. Però, a canvi, fa molt més goig quan acabes.

I no és l’únic projecte que portes aquests dies…

No. Només aquí al Baix Llobregat, a més de Gavà, estem treballant a l’Hospitalet, a Sant Boi i a Castelldefels. Fem decoracions per tot Catalunya i a mitja Espanya. No te’n pots fer una idea. Tinc malsons amb els arbres de Nadal! (riu)

T’haig de fer “la pregunta”. Com és que una persona cega es dedica al món de la llum?

Doncs, és una punyetera casualitat, però crec que a la meva vida passen coses molt estranyes. La meva empresa es dedicava fonamentalment a la gastronomia. Però un any, l’Ajuntament de Madrid, que era client, va tenir la necessitat d’un arbre de 15 metres d’altura, i jo no acostumo a dir mai que una cosa no es pot fer. Potser per la meva capacitat diferent perquè no hi veig, sempre miro de tirar endavant. Volien un arbre i em vaig comprometre a buscar-los-el i a muntar-lo. Va anar bé i vam anar creixent en aquest sector… I fins ara. El que mai no m’imaginava és que acabaria treballant amb dissenyadors gràfics i enginyers explicant-los els conceptes que em demanen els clients, traslladant-los a sensacions i fent que surti tot això que ens envolta.

Al final, creus que és un plus?

Tot i que crec que soc l’única persona cega del món que es dedica a la il·luminació de Nadal, sí que et diré que el fet de no veure-m’hi em permet conceptualitzar-ho més. No em limito a posar un catàleg sobre la taula, sinó que el que fem nosaltres també és implicar-nos-hi i desenvolupar una mica més la imaginació.

Tu, com ho veus tot el que dissenyes?

M’ho imagino. Les persones cegues tenim una imaginació especial. Quan el vam crear, m’hi vaig passejar amb en José Trillo. I mentre m’explicava, vaig caminar i vaig viure l’espai. Vaig entendre que hi ha unes reixes, uns arbres, uns matolls… i m’hi vaig imaginar els llums i els possibles elements que podíem anar-hi afegint.

Què volíeu transmetre amb en José Trillo?

Un dels objectius més importants és que hi hagués sorpresa i que, segons t’anessis movent, hi hagués un efecte “wow” permanent. La idea era com anar a un museu del Nadal on puguis gaudir de tot l’espai i fer-t’hi fotos.

A més, és un espai inclusiu, amb un ajut per a les persones cegues…

Exacte. I enguany encara més. La primera part d’accessibilitat està feta, com l’any passat. Però estem preparant una segona part que espero que estigui enllestida aquest mateix any, abans de Nadal. Es basa en uns codis QR que haureu vist a les parades de bus i que tenen uns colors diferents que ressalten més. Això és un sistema que les persones cegues podem detectar amb el mòbil i que ens dona un seguit de dades sobre aquell indret. Posarem unes banderoles amb aquests QR que la persona cega podrà identificar per orientar-se en tot l’espai. Sempre he pensat que la vida ha de ser tan inclusiva com sigui possible per a tothom. Que els nens puguin acostar-se i tocar, que un carro o una cadira de rodes es pugui moure per tot l’espai o que una persona cega pugui tocar els elements sense perill. I el Bosc Encantat és exactament així.

La tecnologia ha ajudat a la inclusió?

En moltes coses, sí; en altres, ha estat molt excloent. Però, en general, és ultrainclusiva. Jo porto al mòbil un munt d’aplicacions que em fan la vida més senzilla, que m’orienten pel carrer, que m’indiquen on són els cereals al supermercat, que m’ajuden a travessar carrers amb semàfors… Com et deia abans, la qüestió és fer que tothom pugui gaudir de la vida siguin quines siguin les seves capacitats.

Es pot dir que tu no has deixat de fer res pel fet de ser cec?

Alguna cosa segurament hauré deixat, però és cert que soc una persona molt peculiar i que faig moltes coses: un canal de YouTube on cuino, un programa de ràdio, he fet salt amb tirolina, he bussejat, he fet vol sense motor, paracaigudisme, munto a cavall… Crec, honestament, que, potser, el Bosc Encantat també té aquest punt de demostració de superació. Cadascú pot arribar fins on vol. Fins on vols arribar?

Què et queda per fer?

M’encantaria que em toqués la loteria! (riu). No, seriosament. Vull viatjar a l’Índia, fer algun projecte més gran de Nadal, dedicar més temps als que ho necessiten… Crec que em queden moltes coses molt interessants per fer.

Per cert, t’agrada el Nadal?

M’encantava, però des que treballo en això li he perdut una mica el gust, perquè haig de pencar massa (riu). Però és una feina que et dona moltes satisfaccions quan sents els nens que gaudeixen del que has creat i estiren les mares i els pares per anar a veure el Bosc Encantat.

Ja has pensat què afegireu l’any vinent al Bosc Encantat?

Sí! I l’únic problema que li veig a aquest projecte és que no sé com millorar-lo. No sé com podem repetir l’efecte “wow”! (riu)

EN QUATRE DADES…

Jonatan Armengol (Barcelona, 1977) és un cul inquiet. La ceguesa no li ha impedit fer gairebé res ni deixar de desenvolupar cap de les seves passions. La principal sempre ha estat la gastronomia, que ha marcat la seva vida. Se’l considera l’únic periodista gastronòmic cec i, des de fa més de dues dècades, dirigeix el programa “Comer a ciegas”, a Radio Intereconomía. Però no només menja i beu per poder exercir la crítica, també cuina, com demostra al seu canal de YouTube, “El reto del fuego”, o al concurs de food trucks de TVE, “Cocineros al volante”, que, per més senyes, va guanyar. Amb l’empresa Paladar Eventos, que dirigeix, va fer el salt de la gastronomia a la il·luminació. I és que no hi ha repte al qual no s’enfronti, sempre acompanyat pel seu gos, el Príncipe.