Laura Redondo a l'Estadi Municipal La Bòbila
Laura Redondo a l'Estadi Municipal La Bòbila

Fem aquesta entrevista a La Bòbila. Què és aquest estadi per a tu?

La Bòbila és casa meva, és on he crescut, on he viscut, on he començat a llançar una mica lluny i ara soc aquí com a entrenadora. Així que és casa meva.

És un bon lloc per llançar-hi?

És un gran estadi, tot i que he de dir que el cercle de llançaments està ara mateix una mica malmès. Però és un bon lloc per a l’atletisme. Fa unes setmanes, per exemple, hi vam fer el critèrium de llançaments, que va anar molt bé tot i que jo no vaig poder participar-hi perquè tenia les mans clivellades i hauria estat perillós.

És que has llançat molt, darrerament…

He llançat massa! (riu). Porto des de principis de maig anant d’un lloc a un altre. He estat a Polònia, a Croàcia, a Madrid i a Alacant… Ha estat una mica caos, fins al punt que hi havia moments que no sabia ni on era ni quin dia era. Gairebé no sabia ni com em deia! Però el resultat ha estat bo i el premi és estar als Jocs Olímpics.

Com ets sent havent estat la trenta-dosena del món i havent aconseguit el passatge a Tòquio?

Al pal i gol! (riu). Han estat dos mesos molt atrafegats i he hagut de competir molt bé per poder ser la 32a del món, que era la darrera que es classificava. Ha estat molt dur tant psicològicament com físicament, amb dies de molta eufòria i altres molt baixos d’ànims. Però al final el resultat ha estat molt bo, el que buscàvem, i ara ja soc als Jocs i ja estic tranquil·la.

Tot i haver entrat fregant el pal, fer el que has fet és molt difícil…

Sí, perquè has de llançar molt lluny molts cops o fer una mínima força alta. Però al final tot ha sortit bé, s’han alineat els astres i ho he aconseguit. Estic dins i estic molt feliç.

Per què ha estat tan bona aquesta temporada?

Crec que he estat molt focalitzada. Tenia molt clar el que volia i el que no volia. M’ha costat molt estar tan centrada, gairebé no he passat temps amb la meva gent. He estat molt de temps al CAR de Sant Cugat i deixant de fer coses, també pel tema Covid.

Què ha suposat la Covid-19 per a la teva feina?

He hagut de tenir els mínims contactes possibles i sempre amb la mateixa gent. Sempre amb mascareta i amb precaucions i amb un grup d’entrenament molt reduït de només tres persones. I així hem pogut controlar-ho. I ara, de cara als Jocs, els organitzadors han dit que no s’hi podia anar si no estàvem vacunats i fa unes setmanes que ens van vacunar a tots els possibles olímpics, tant atletes com entrenadors.

Laura, què n’esperes de Tòquio 2020?

La meva intenció és llançar sobre els 70 metres i intentar tornar a fer rècord d’Espanya, però, sobretot, hi vaig tranquil·la i a mirar de gaudir-ne. I, pel que fa als Jocs, crec que seran molt revolucionaris, que faran coses que estaran molt bé tal com van fer els xinesos el 2008.

Però no arribes a la inauguració…

No! Sortim el mateix 24 de juliol, que és quan comencen els Jocs i competeixo l’1 d’agost. Arribar no arribo, però estarem mirant-ho per televisió.

Quantes vegades ho has vist i t’hi has imaginat?

Ostres! Jo soc molt fan dels Jocs i els he vist sempre, no només atletisme, una mica de tot. Sempre somies d’estar-hi, però és complicat. Però, mira: ho hem aconseguit!

I si mirem més enrere, per què llances?

Quan era petita feia taekwondo, però el meu germà va començar a fer atletisme i vaig conèixer aquest món. A més, el taekwondo ja m’avorria. Vaig venir a la Bòbila, vaig començar a provar i vaig descobrir que tenia traça per als llançaments i que assimilava molt bé la part tècnica. Així que va ser per casualitat. Vaig anar llançant cada cop més lluny i anant a campionats a Catalunya, a Espanya i internacionals. Em va enganxar… i fins ara.

Quan descobreixes que t’hi podies dedicar?

Va ser quan vaig marxar de Gavà per anar al CAR de Sant Cugat. Perquè en un any vaig passar de llançar 45 metres a fer-ne 55. I vaig dir: ostres!, aquí hi ha un canvi important. I tampoc havia entrenat gaire com per pensar que m’hi havia deixat la vida. I això em va animar a seguir més professionalment.

Els llançaments sou la germana pobra de l’atletisme?

La veritat és que sí (riu). Ens tenen una mica al marge. Per exemple, sempre hem de competir a primera hora de la tarda o del matí i estem una mica fora d’horari. Diuen que és perquè el martell és perillós, però si les instal·lacions estan bé, no hi ha d’haver problema. Ara, darrerament estem una mica més de moda. Enguany, hem fet tres rècords d’Espanya en martell, pes i javelina, i potser ara ens tenen una mica més mimats.

Al Club Atletisme Gavà, déu-n’hi-do la pedrera de llançaments que hi ha…

Sí, en som uns quants i ens ho passem molt bé. Perquè sobretot el que volem és que els nens i nenes es diverteixin fent aquest esport. I si arriben a un campionat important, molt millor, però no és l’objectiu principal.

Què tal la vessant d’entrenadora?

Molt bé! Porto un grup de deu persones i, de moment, no s’ha queixat ningú. Crec que anem per bon camí. El que primer els dic és que, per sobre de tot, hi ha els estudis, perquè amb els llançaments, de pobres, no en sortirem.

La campiona d’Espanya tampoc?

No! No he sortit de pobre, no (riu).

Com et veus en un temps? Fins on es pot allargar la teva carrera?

La meva intenció és seguir fins que el cos aguanti. Tinc la sort que els Jocs de París són només d’aquí a tres anys i pretenc aguantar. Si les lesions em respecten i el cos resisteix, em veig amb força per arribar-hi i suposo que aquell serà el meu topall en l’alt nivell.

Però seguint vinculada a l’esport?

M’agradaria continuar fent d’entrenadora i relacionada amb el món de l’atletisme, sí. Però aquell és el màxim a què puc aspirar com a llançadora d’alt nivell: fins a París.

I, com a entrenadora, què dius a les teves alumnes que volen llançar, que també volen arribar a uns jocs olímpics?

Per damunt de tot, que gaudeixin, que s’ho passin bé i que aprofitin el moment. Només tenim una vida per viure.

BIOGRAFIA

Amb onze anys va començar en el món de l’atletisme al CA Gavà i l’Estadi de la Bòbila va veure els seus primers llançaments de pes i de disc; després, va arribar el martell. Amb 14 anys ja va ser campiona d’Espanya cadet, cosa que indicava que la Laura Redondo era tota una promesa. El 2006 va fitxar pel FC Barcelona i va acabar al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, on encara resideix i entrena. I aquest entrenament intensiu va donar molts bons fruits. A mesura que va anar creixent, va ser campiona d’Espanya de totes les categories d’edat. Actualment també ho és a l’absoluta, una fita que ja ha aconseguit tres vegades, a més de tenir el rècord estatal de llançament de martell. Però el darrer èxit és tota una novetat: després d’una temporada espectacular, la Laura Redondo serà als Jocs Olímpics de Tòquio! Ho ha aconseguit en classificar-se la trenta-dosena en una llista que només acceptava trenta-dos atletes. És la primera atleta gavanenca que ho aconsegueix i la primera representació olímpica de Gavà des del 2004, quan Lucy López va competir en hoquei herba en els que eren els seus tercers jocs.