Mònica Rodríguez, presidenta d’Un gest de calor
Mònica Rodríguez, presidenta d’Un gest de calor

La Mònica ha volgut que ens trobem a la platja de Gavà per fer aquesta entrevista. Ella hi viu a prop i aquest mar li recorda al de Lesbos, que li va fer néixer la passió per ajudar els que no tenien qui els ajudés. Ve de la feina i té exercicis per corregir, però ens dedica una estona per parlar de la molta i bona feina que està fent un grup molt petit de persones per aconseguir una nova vida per a moltes dones afganeses. La feina és complicada, però no sembla que l’hagi de deixar a mig fer.

Què significa aquest lloc per a tu?

Em recorda moltíssim la platja de Lesbos, que va ser on vaig estar per primer cop auxiliant persones refugiades el 2016. En aquell moment venia gent de Síria, fugint de la guerra. Vaig decidir que no em podia quedar de braços plegats mirant les notícies des del sofà i vaig passar a l’acció.

Per què ho vas fer?

Em va commoure. Havia estat a Síria fa ben bé 15 anys i em vaig enamorar d’aquell país, de l’hospitalitat, de la seva gent, de la manera de fer i del cor que tenen tan obert cap a les persones que venen de fora. I vaig empatitzar molt amb aquella gent quan vaig saber que entraven en guerra durant la Primavera Àrab.

I t’hi vas posar…

Així va ser. Ens vam posar mans a l’obra i hi vam anar fins a cinc cops en un mateix any per ajudar aquella gent. I és així com vam crear Un gest de calor.

Per què aquest nom?

Perquè la nostra primera campanya va ser preveient el fred que estava a punt d’arribar als camps de refugiats. I ens vam posar a vendre talonaris per cinc euros, i cada cinc euros era una jaqueta polar per a una persona refugiada. I en poc més d’un mes vam poder enviar 5.077 jaquetes. Que no va ser fàcil, per cert.

Vaja, que no cal ser una gran ONG per fer coses…

Assegut al sofà queixant-te o plorant, ben poca cosa es pot fer. Si vols, pots fer coses. És clar. Sempre hi ha algun lloc on et necessiten.

I no és molt per a tu, gairebé sola?

Hi ha hagut algun moment que m’he plantejat parar perquè jo tinc una feina, tinc una família, tinc un fill a qui miro de dedicar-li tot el temps que puc. Però són moltes hores que has de dedicar-hi quan tothom dorm, quan ja has fet la feina… I tinc por que en algun moment em pugui passar factura. Necessito descansar una mica, però ara mateix no puc perquè em costaria molt i no m’ho perdonaria. Quan poses cares a tanta gent amb la qual parlem cada dia, és molt difícil.

Et veus molts anys seguint aquest ritme?

Molts anys, no ho crec. Però de moment, aguanto. Tot el que pugui, fins que el cos em digui prou.

I ara, amb molta feina a l’Afganistan…

Des que van tornar al poder els talibans ens van començar a entrar molts missatges a les xarxes socials. Jo no sabia com ajudar i pel camí em vaig trobar amb dues persones: la Queralt Puigdoriol i l’Inma Orquín. Més endavant, s’hi van afegir més dones i ara mateix formem un grup de set noies i un noi que estem fent tot el que podem. Treballem, bàsicament, amb el telèfon, a través de WhatsApp i la nostra funció és contactar amb les ambaixades espanyoles al Pakistan i l’Iran, que són els països veïns on acaben aquestes persones quan fugen de l’Afganistan.

Imagino que no és una tasca fàcil, aquesta…

És molt difícil! Ens entren molts missatges de socors i no només de l’Afganistan, sinó també de dones que ja n’han sortit i estan patint unes condicions de vida infrahumanes; i més, si surten amb els nens i no hi ha un home a la família. L’únic que podem fer és contactar amb les ambaixades, parlar en nom d’elles i demanar-los cita. Fins ara la cosa anava rutllant, però darrerament ens està costant moltíssim que ens contestin des de les ambaixades. Tenim moltes persones aturades a l’Iran i Pakistan esperant una cita i moltes persones que ja l’han tinguda estan esperant la resposta. És una espera que es fa eterna, per aconseguir l’asil i poder venir al nostre país i començar una nova vida lluny dels talibans.

I què hi podeu fer, mentre esperen?

A través d’Un gest de calor mirem de canalitzar els pocs ajuts que ens arriben. Necessitem més ajudes econòmiques perquè no donem l’abast. Tenim moltes famílies que necessiten un sostre, menjar i el vol per arribar al nostre país.

I això no ho haurien de fer els governs?

Doncs això mateix diem nosaltres. Però sembla que no estan gaire per la feina i nosaltres no podem viure amb aquest pes. Creiem que cal ajudar i no mirem allò que es podria fer i no es fa, sinó que tirem pel dret per ajudar aquesta gent.

Però deien que els talibans ara serien diferents…

Encara són pitjors que abans! Qui s’havia de creure que serien diferents? Fa riure. Les dones eren conscients que serien les principals víctimes i així ha estat. Abans de l’arribada dels EUA encara hi havia escoles clandestines per a nenes, per exemple. Ara, no hi ha ni això. Estan controlant-ho tot moltíssim, molt més que fa anys. Volen l’anul·lació completa de la dona. Sembla mentida que un país vulgui anul·lar el 50% de la població i tot el que hi aporta.

Com és ser dona a l’Afganistan?

Ara mateix significa donar tota mena de satisfacció a l’home, ser un simple cos per gestar, netejar la casa, no sortir-ne sense un acompanyant masculí… Són dones que queden relegades al no-res. És molt i molt trist. A més, hi ha molt control dels homes en les mateixes famílies.

Explicava Nadia Ghulam al GavàMón que s’ha donat permís especial als homes per castigar les seves familiars…

Exacte. Hi ha molts homes que agafen aquest paper i se’l creuen totalment i s’acaben convertint en soldats de l’exèrcit talibà… a la pròpia casa. Imaginem-nos el que suposa això. Les dones estan en una situació desesperant. No tenen futur. Els ho han pres tot.

La situació actual a l’Iran us ha complicat encara més la vida?

La via Teheran ha quedat tancada i ens temem que la d’Islamabad també està quedant tancada. I de l’estiu cap aquí, encara pitjor.

EN QUATRE DADES…

Mònica Rodríguez (Barcelona, 1975) és mestra, especialista en música, que ara exerceix com a tutora de primària en una escola pública. Però ha dedicat bona part de la seva vida a l’activisme. Va ser voluntària al Perú, Calcuta i Etiòpia. Però va fer un pas més endavant quan va fundar Un gest de calor amb la seva amiga, Isabela de Melol. L’ONG ha treballat en indrets on ha cregut que les necessitaven, partint de Lesbos i passant per Síria, el Kurdistan, Líbia, els campaments sahrauís i, ara, a l’Afganistan. Amb el projecte Afghan woman on the run estan intentant treure dones i les seves famílies d’un país que torna a viure sota l’horror dels talibans i d’on els arriben històries esgarrifoses de dones que, més que mai, necessiten un gest de calor.