Mudit Grau
Mudit Grau

La teva primera novel·la, “La línia alba”, s’ha fet esperar, però finalment ja és a les llibreries. Alleujada?

Així és i n’estic molt contenta. El llibre ja estava publicat, però no sortia al carrer perquè tot es va parar amb la pandèmia. Ara, per fi, en aquest impàs que hem tingut, el llibre ha pogut sortir. I encara sort perquè ja hem tornat a fer passos enrere.

Com estàs vivint aquests passos enrere de què parles?

Tot i volent ser sempre positiva, tinc la sensació en molts moments que la gent està molt baixa de to. Són molts mesos de crisi i és com una motxilla que ja va pesant. Hi ha una apatia que és lògica, perquè l’ésser humà necessita activitat per mantenir la motivació. Intentarem no caure-hi i lluitar tant com puguem.

Podem fer-ho llegint el teu llibre, tot i que el títol és prou dramàtic…

Sí, la línia alba és la part més fàcil d’obrir d’un porc quan l’han d’escorxar. L’he utilitzat com a metàfora perquè és aquesta zona del teixit més vulnerable i la vulnerabilitat és el que la protagonista descobreix al llibre. A partir d’aquí fa tot un treball per lluitar-hi.

Sentint l’argument es pot pensar que és un llibre d’autoajuda. És així?

Rotundament, no. A l’editorial li va interessar perquè tenen una línia que es diu “Emocions” i busquen aquestes novel·les que expliquin històries, això, d’emocions, que et toquin i et frapin. Però jo soc una escriptora de novel·les —ni psicòloga, ni coach—, així que ni molt menys pretenc fer llibres d’autoajuda. El que m’agrada és la ficció i el que faig és inventar històries; inventar i crear mons. Però és cert que a la protagonista li passen coses que fan que s’hagi de tornar a construir.

Aquí tires d’un art japonès que és una bonica metàfora…

Sí, el kintsugi, que repara les coses que estan trencades amb or o plata, però que deixa veure les esquerdes: de la trencadissa en fan una reconstrucció que té molt de valor. Per aquí va la història de la meva protagonista, a qui li passa el que ens ha passat a tots en algun moment: una trencadissa vital que hem de tornar a compondre.

Reconstruïts, però sense ser exactament els mateixos…

Exacte. M’agrada incidir en això perquè quan passes per crisis i t’adones de la vulnerabilitat que tens, d’alguna manera també li perds la por. A més, t’adones que ho pateix tothom. A partir d’aquí, la meva protagonista agafa una manera de veure la vida: diferent, però més forta.

Vas poder presentar-la a Barcelona. Quines impressions has rebut?

Estic molt contenta perquè m’han contactat amb molt bon feedback. Fins i tot una noia em va dir que estava comprant més novel·les per regalar-les —imagina’t! Molt bé.

En aquest impàs també ha presentat poemari el teu cosí, en Joan Albert de la Peña. La família està creativa…

Jo soc una gran admiradora del meu cosí. Els seus poemes em frapen i m’atrapen. La poesia és molt personal, de vegades t’agrada i de vegades no, però en el cas del Joan Albert m’arriba molt. No sé si hi ha una cosa genètica a la família amb això de l’art.

Tu escrius des de sempre?

Sempre m’ha agradat molt llegir i escriure, però ho feia només per a mi. Mai no pensava a publicar. Fins i tot, pel que fa a la coreografia i al muntatge d’espectacles, escrivia un guió que em servia per estructurar amb una certa narrativa. Després, ho duia al terreny del moviment. Però fa uns cinc anys vaig descobrir que escriure em tornava boja i vaig fer-hi una immersió total de la qual ha sortit aquesta novel·la.

Et torna tan boja l’escriptura com ballar?

He tingut dos grans amors a la vida: ballar i, ara, escriure. L’escriptura ha estat un gran descobriment, el mateix que em va passar amb la dansa. Totes dues són coses que em remouen per dins. Quan vaig descobrir que volia ser ballarina i que era el que més m’apassionava, pensava que ja no tornaria a sentir res igual. És com els grans amors, que només acostumen a passar un cop a la vida. I que de sobte m’hagi aparegut aquest altre gran amor, que és la literatura, ho trobo un gran regal que m’agafa en un moment més pausat de la meva vida. Potser si m’hagués agafat en el moment en què ballava, tenia companyia pròpia i donava classes al conservatori, no hauria pogut parar a escriure. Però ara estic més reposada i m’ha anat perfecte perquè m’hi puc abocar i sento molt fort aquest sentiment cap a una cosa d’aquelles que, quan t’hi poses, les hores volen. És un vici. Un vici sa (riu)

I hi ha coses al calaix?

Com que “La línia alba” ja està escrita des de fa ben bé tres o quatre anys, entremig he seguit fent perquè m’encanta i no puc parar. Ja tinc acabada una altra novel·la i ara n’estic començant una tercera.

Tornant a la dansa, les escoles heu hagut de tancar i esteu demanant poder tornar a obrir. Per què?

Perquè ha quedat clar que no hi ha hagut cap centre de dansa del qual hagi sorgit cap contagi. Si diem que la dansa és segura, és que és així. Som un col·lectiu absolutament disciplinat i, des que el Procicat va dir què s’havia de fer, ho hem complert fil per randa. Creiem que tot el sistema educatiu és segur. I també ho demanem perquè els ballarins necessiten les aules i els espais adients per ballar perquè, si no, perilla el seu físic i la seva motivació. I també hem de tenir en compte que aquí preparem molts alumnes per presentar-se a les proves del conservatori de dansa o a concursos de gran nivell. I com que el nivell d’exigència és molt alt, hi ha grups que no poden estar a casa fent dansa perquè no tenen ni l’espai ni les condicions necessàries. Cada dia que passa redueix una mica l’estat de forma dels ballarins. Per això demanem poder tornar a obrir.

Heu pogut parlar-ne amb la Generalitat?

Estem en converses. I el que hem dit a Ensenyament és que, si ens ofeguen gaire, no podrem fer créixer l’alumnat que després puja al conservatori, que es quedarà sense alumnes. És un engranatge que no pot parar. Les escoles autoritzades, com L’Aula de Dansa, som la base de les escoles superiors reglades.

Creus que pagueu justos per pecadors?

Sí. Penso que el govern no ha estat prou sensible i se li ha escapat el nostre cas. És possible que, potser, se n’adonin i acabin rectificant. Però, ara com ara, hem de seguir tancant i fent les classes en línia. A més a més, també s’ha de parlar de polítiques d’ajuts perquè és molt difícil mantenir-ho tot plegat sense classes presencials.

Almenys a casa es pot ballar sense mascareta, que deu ser una cosa complicada…

Es fa en segons quins moments. Si la distància és la reglamentària, ens podem treure la mascareta. Però en les coreografies de contacte sí que hem de portar-la i és realment molt complicat perquè et costa força respirar quan fas dansa de cert nivell. És tot un repte.

Una informació de servei, per acabar. L’Aula de Dansa feia una gala en benefici de La Marató de TV3 que s’ha hagut de posposar. Tenim data?

Sí. La idea és fer-ho el 27 de desembre. Els de La Marató n’han vist imatges, els han agradat molt i en tenen moltes ganes. A més, la venda d’entrades estava anant molt bé i n’estàvem molt contentes. Hem d’esperar i confiar que a finals de desembre serem a l’Espai Maragall.

BIOGRAFIA

Quan va néixer, el 1960, li van posar Rosa Maria, però el malnom amb què el seu germà, Marc, i els seus cosins l’anomenaven de petita s’ha acabat convertint en el seu nom. I és que, de tan poc que parlava, li deien “mudita”. Però la Mudit Grau té moltes coses a dir: parla ballant i creant coreografies i, ara, també a través de l’escriptura amb la primera novel·la, “La línia alba”, que acaba de publicar amb l’editorial Comanegra. Abans, havia fet camí com a ballarina d’Antonio Gades i coreògrafa multipremiada amb la seva companyia. És professora de l’Institut del Teatre i directora de la seva pròpia escola —L’Aula de Dansa— que ja ha fet més de quaranta anys i que és l’única escola de dansa autoritzada per la Generalitat a Gavà. En l’escriptura ha trobat una nova via per desenvolupar una creativitat desbordant marcada per la delicadesa i l’elegància. I atenció, perquè aquesta és la primera novel·la, però no pas la darrera: una altra s’espera al calaix i ja treballa en una tercera.

PUBLICITAT