Ja gairebé ningú discuteix la necessitat de reciclar els residus domèstics que generem; ara la discussió és si es fa d’una manera o d’una altra, si es fa prou bé o no, si posem els contenidors aquí o allà (i com en tot, mai no s’acontentarà a tothom alhora). Però ja fa dècades que vam començar a introduir el triatge dels residus domèstics en les nostres rutines, i malgrat les campanyes, els esforços i els diners invertits, hi ha dues realitats que no podem obviar: que cada cop generem més residus, i que no tot allò que es recull als contenidors acaba tenint una “segona vida”.
Fa uns anys Greenpeace va publicar l’escandalós informe “Ecoembes miente”, i va demostrar, amb dades i imatges, que gran part dels residus que produïm acaben en abocadors de països pobres, o directament incinerats, enterrats o abocats al mar. El model de reciclatge no funciona perquè no ens
responsabilitzem del destí final de les nostres deixalles, i fem allò tan castís d’amagar la merda (amb perdó) sota la catifa. Ara bé, hi ha marge de millora. Des de fa poc, els ajuntaments tenen encomanada també la recollida selectiva de roba i tèxtil; si bé ja hi ha contenidors específics als carrers, caldria anar una mica més enllà: per què no crear un servei municipal de recollida de roba usada que, a més, la comercialitzés directament a Gavà per tal d’allargar la vida de la roba en bon ús i de qualitat que es recollís? Quina millor manera de conscienciar que animar a reutilitzar en lloc de llençar o comprar compulsivament? A banda dels beneficis econòmics directes i de l’impacte en
la reducció de residus, es podrien crear llocs de treball locals. No cal que ens ho facin tot des de fora; el reciclatge ben entès comença amb la reutilització i la reducció. Posem-nos-hi.
