Les aules de l’escola de pintura estan desertes quan ens hi trobem amb l’Araceli Carreño, al primer pis del que va ser Villa Carmen, a l’American Lake. És una tarda d’onada de calor i, de seguida, amb la seva habitual amabilitat, disposa un ventilador i pateix perquè l’aire no li arribi al pobre entrevistador. Notaran que hem acotat molts riures a l’entrevista. I no els hem posat pas tots. I és que l’Araceli és una persona amb una alegria desbordant, de les que es fa estimar i que ho demostra cada dia amb els seus alumnes que, sempre, tenen un molt bon record del pas per l’escola.
Què significa aquest lloc per a tu?
L’American va ser com un inici d’etapa molt important per a aquesta escola, que ha passat per molts indrets de Gavà. Aquest ja és l’últim, espero (riu). Així que és com casa meva, perquè hi porto més de vint anys.
Esteu celebrant els 41 en lloc dels 40 per culpa de la pandèmia. Com l’heu viscuda?
L’hem patida molt. També és cert que hem tingut molt de suport dels nostres alumnes, que s’hi van bolcar. Quan el confinament es va començar a allargar, vam fer classes en línia i vam tenir una acceptació que em va sorprendre. Sí que hi va haver molta gent que es va donar de baixa, però ho vam entendre perfectament, perquè tant els més grans com els més petits ho tenien complicat amb les noves tecnologies.
Però us en vau sortir…
Sí! I de totes les coses dolentes se’n poden treure de bones. Perquè va haver-hi molta gent que durant el confinament va descobrir que pintant estaven a gust amb elles mateixes, sense sortir de casa. I, després del confinament, han vingut a apuntar-s’hi. Ha estat gràcies a la pandèmia, sí.
Quin és el truc per aguantar quatre dècades amb força?
En Francisco va innovar. Era un noi de 22 anys que es va adonar que Gavà necessitava una escola de pintura. Li van dir que ho provés quatre mesos i va ser un èxit aclaparador. Realment, crec que el nostre truc des de l’inici és que fem teoria a la pràctica. Nosaltres no posem una fotografia o un bodegó i els diem que vagin pintant; els ensenyem com agafar el llapis, com fer les barreges, teoria del color… Tot. I, a més, fem una cosa molt individualitzada: ens adaptem a cada alumne, al que ell vol. Tant si vol un quadre amb un gerro de flors per penjar al menjador com si vol aprendre psicologia del color. Classes individualitzades, però envoltats de companys que els encanta el mateix que a tu i que fan un ambient increïble. I aquest ambient també és un dels secrets del nostre èxit, però això és cosa d’ells (riu). És que són gent molt maca!
Tothom en parla meravelles, de l’experiència…
És que hi ha un vincle familiar, molt més enllà d’una escola. Hi ha alumnes que els he tingut amb cinc o sis anys i que segueixen venint. Com no els hem de considerar família? Hi ha un vincle emocional, no ho podem evitar. És impossible no fer-ho quan estàs any rere any vivint amb ells tot el que els passa, les coses bones i les dolentes. Per això em vaig emocionar tant a la inauguració de l’exposició, perquè va venir gent de totes les èpoques i es va veure que som una gran família.
En aquesta exposició, a més, s’hi veu l’evolució de molts d’aquests alumnes…
Hi ha obres de gent que fa, com a mínim, deu anys que venen. De fet, hi ha una senyora que porta 37 anys seguits sense faltar.
Serà molt bona, ja!
És boníssima! (riu). Diu que continua venint perquè ho necessita, perquè li faltaria una part de la seva vida. Plogui o nevi, sempre ve, fins i tot quan es va fer un trau a la cama va continuar venint. I, com ella, molts. Perquè això va de pintar, però és més que pintar: és deixar-te anar, gaudir del moment i d’un ambient increïble.
En 33 anys hauràs explicat tot mil vegades. No te’n canses?
No, perquè cada vegada les persones són diferents. A més a més, en aquest temps ha canviat molt la forma de treballar i ens emmotllem al moment. L’art és quelcom que mai s’acaba d’aprendre. I qui digui el contrari, malament.
Explica’m una cosa que hagi canviat molt…
Mira, quan vaig començar, podies posar un bodegó a un grup de nens i fer-los dibuixar allò a llapis durant un mes seguit i no hi havia cap problema. Ara, això no es pot fer. Avui en dia tenen molts més estímuls i necessiten més varietat per no avorrir-se. En definitiva, no és el mateix el 1981 que el 2022 i ens hi hem d’adaptar. Si no ho féssim, no seríem aquí.
Tothom pot pintar?
Sí, totalment. Fa poc vaig conèixer una persona que deia que no era capaç de pintar. Li vaig proposar el repte de venir un sol dia i ja està apuntada per a l’any vinent (riu). La cosa és que has de tenir una persona al costat que et vagi guiant i, al final, t’adones que pots pintar i que pots crear coses boniques. Evidentment, algú amb una capacitat innata farà virgueries, però una cosa amb cara i ulls tothom la pot fer. Tothom.
I tu, per què pintes?
Jo vaig fer ciències pures, perquè m’agradaven molt. Però el meu àlbum de minerals estava molt ben dibuixat, amb ombres i tal, per exemple. I és que sempre ho havia portat a dins i sempre estava dibuixant. Així que vaig tirar cap a Belles Arts i ho vaig gaudir moltíssim.
I vas acabar a Gavà. Recordes el primer dia?
Perfectament. I va ser com… buf. En aquella època teníem 28 alumnes per classe i em feia molt de respecte perquè mai havia donat classe a aquest nivell. Però des del primer moment em vaig adonar que era el que m’agradava.
I l’amor et va lligar a l’escola…
Sí, la veritat! (riu) El Francisco em va contractar i va sorgir l’amor. Hi ha molta gent que es pensa que jo soc professora per ser la dona d’en Francisco Valderrama, però és a l’inrevés. Primer vaig ser professora de l’escola i, després, parella d’en Francisco. I això em va acabar de lligar del tot a l’escola, evidentment! (riu)
T’hi veus tota la vida aquí?
Doncs, sí! I com que soc autònoma, em jubilaré cap als 96 (riu). Però és que això em dona molta vida. M’ho passo realment molt bé fent el que faig: no és postureig. Gaudeixo molt i crec que això es nota. Faig que la gent també s’ho passi bé. En els meus pitjors moments, un d’ells la mort del meu pare, jo no he fallat mai a classe, perquè aquesta escola em dona la vida.
EN QUATRE DADES…
Va néixer el 1966 a Barcelona i va créixer al barri antic de la Ciutat Comtal, on diu que la podrem trobar si mai es perd. Un “treballet” d’estiu a Gavà, mentre feia Belles Arts, li va canviar la vida. Allà la va fitxar el que després va ser el seu sogre, l’Enrique Valderrama. L’escola de pintura, i més endavant el seu director, la va enamorar i va començar una història que ja fa 33 anys que dura, dels 41 que acaba de fer l’acadèmia. Un centre que ha passat per la Torre Lluc o el Casal Sant Jordi i que ja ha fet arrels a l’American Lake. L’Araceli, ara directora de l’escola, segueix nodrint d’art aquesta gran família. Literalment, perquè el seu fill gran, en Marc, n’és també un dels professors. Tot plegat ho combina amb la seva tasca com a pintora, que també desenvolupa amb èxit.
