Joan Martínez, Síndic Municipal de Greuges de Gavà

Per fi sembla que això s’acaba. Ja hem arribat al 85,5% de persones amb totes les vacunes i estem gairebé a punt d’alliberar-nos de les restriccions imposades. Estan baixant els casos de contagi —tot això és molt bo—, descansarem de la pressió d’atendre totes les recomanacions, però no ens oblidem i mantinguem, encara i amb prudència, les mesures de seguretat fins que veiem superada la crisi.

Arribem a la ”nova normalitat”, ens diuen polítics, científics i premsa. Sembla que hem de girar full, com si res hagués passat.

No sé si això vol dir que anem a un nou paradigma, amb una nova vida, amb els problemes solucionats i que ja hem aconseguit una nova societat que ha recuperat tots els seus drets.

M’agradaria pensar que hem après alguna cosa d’aquesta maleïda pandèmia i que ens hem tornat més humans i més solidaris. Jo així ho pensava i creia que les coses canviarien.

La realitat és una altra, hi ha drets que hem cedit i que ens costarà recuperar. La intimitat l’hem perduda. Tot ens porta a tenir una bona base de dades amb els nostres moviments, amb qui anem i on; hem hagut de facilitar aquestes dades si volíem moure’ns o fer alguna activitat.

Se segueix decidint on han d’estar les persones de risc sense comptar amb elles, ens limiten l’entrada a llocs oficials i privats, se’ns obliga a actuar d’una manera determinada, com he dit diverses vegades, en nom del bé comú. I fins i tot les empreses privades, banca, assegurances i altres, han après com treure més rendiment al seu negoci fent que les persones s’enfrontin a les màquines i als nous procediments informàtics, encara que no sàpiguen ni llegir ni escriure. La pandèmia els ha obligat —diuen. Això sí, que han començat a acomiadar personal perquè ja no els necessiten.

La sanitat la solucionaran posant més telèfons. Parlen d’ampliar atenció i de reduir llistes d’espera, però els pressupostos no donen per a tant. Dona per a altres coses.

A qui cal felicitar és a la població per haver-se comportat com ho ha fet, amb dignitat, respecte i solidaritat, i donant tot el que podien per tirar endavant com ha fet sempre: això és la realitat. Han de seguir fent-ho sense esperar que altres ho facin per ells.

PREFEREIXO LA REALITAT A AQUESTA NORMALITAT QUE ENS DONEN