Tots hem sentit a parlar de les proves PCR, dels tests ràpids, i de com està el sistema de saturat en relació a aquestes proves diagnòstiques per detectar la Covid-19. Però com funcionen realment i quins paràmetres són els que mesuren?
A grans trets, hi ha tres tipus de proves per detectar la presència de la Covid-19 en éssers humans: la prova PCR, el test d’antígens i el test d’anticossos. A més, dels dos darrers tipus se n’han afegit recentment una varietat que permet resultats molt més ràpids, gairebé immediats.
La prova PCR
PCR són les sigles de Polymerase Chain Reaction, és a dir, reacció en cadena de la polimerasa. Sota aquestes sigles, s’agrupen diverses tècniques de biologia molecular que s’utilitzen des dels anys 80 del segle passat en camps com la paleontologia i l’antropologia biològica (per investigar restes d’éssers vius), o la medicina (per detectar mutacions en l’ADN que puguin provocar alguna malaltia). A grans trets, una PCR replica un petit i ben definit fragment d’ADN diversos centenars de milers de vegades, amb la qual cosa el fragment s’amplifica el suficient com per, mitjançant diversos reactius químics, poder-ne extreure l’ADN. Els resultats d’una PCR se solen obtenir en unes 4 hores.
La variant de PCR que s’utilitza per detectar la Covid-19 és la RT-PCR, sigles de Reverse Transcription Polymerase Chain Reaction, és a dir, reacció en cadena de la polimerasa amb transcripció inversa. S’utilitza aquest procés per un motiu ben simple: el virus SARS-CoV-2 no conté ADN, només conté Àcid Ribonucleic (ARN), així que el que fa la RT-PCR és convertir aquest ARN en ADN, que llavors sí que es pot analitzar. Per aquest motiu els resultats triguen més de 4 hores, habitualment unes 24 hores, ja que en realitat es tracta de dos processos de laboratori.
Fins aquí la part senzilla. Ara la cosa es complica perquè els resultats no són tan simples com un número o un valor que indiqui si s’és positiu o no. Els resultats de les mostres que s’analitzen en laboratoris són interpretables, tal i com adverteix Daniel Muñoz, farmacèutic titular de la Farmàcia de La Rambla La Remei: “Amb la mateixa analítica, diversos metges podrien arribar a conclusions no exactament iguals dels resultats, al menys de manera absoluta o categòrica. Per tant, respecte a unes dades la seva interpretació és molt important”.
Aquí és on entren en escena dos conceptes que són cabdals per entendre el funcionament tant d’aquesta prova com dels tests d’antígens i d’anticossos. Aquests dos conceptes són sensibilitat i especificitat.
La sensibilitat d’una prova “et va a dir, quan tens un número determinat de malalts d’una malaltia i fas proves, quants dels positius que surten estan realment malalts. Això no és un 100%, una bona prova pot tenir entre un 70% i un 90% de positius. Els positius que surten i que no estan malalts són falsos positius, i per tant, quan es diu que una prova té per exemple un 99% de sensibilitat, això significa que, de cada 100 persones que surten positius en una prova, 99 estan realment malalts i una no ho està, pel motiu que sigui”.
L’especificitat de la prova, d’altra banda, “et diu quants del total de negatius de la prova s’escapen i estan malalts realment, és a dir, són falsos negatius”. En el cas de les PCR, l’especificitat de la prova “s’apropa al 100%, o sigui, que si surt negatiu és difícil que la persona estigui malalta, els falsos negatius amb una PCR són rars”, però en canvi la sensibilitat “està entre el 70% i el 90%, i això vol dir que pot haver un 20% o un 30% de gent que una PCR li surti positiva i no estigui contagiat amb el virus”.
La PCR es fa habitualment recollint mostres per via nasal, que és la més pràctica, però també es podria fer amb mostres d’orina, de femtes o de sang. És important entendre que la PCR “no mesura si estàs malalt o no, ni tampoc dona cap informació sobre si has patit la malaltia en el passat ni tampoc del grau de contagi que pots generar. Només mesura si tens ARN del virus en el lloc i en el moment on agafes la mostra. Això té una correlació directa, però no absoluta, amb una fase infectiva, però no es pot saber exactament en quina fase s’està, si pot contagiar o no. Per aquest motiu són tan importants els protocols d’aïllament dels positius”.
Els tests d’antígens i d’anticossos
Aquestes dues proves es basen en el funcionament dels anticossos: el nostre organisme crea aquests anticossos quan detecta elements estranys, en aquest cas la proteïna del virus, que són els antígens. Els anticossos s’enganxen als antígens i fan de marcadors per tal que altres cèl·lules se’ls fagocitin, destrueixin o inactivin. Així doncs, “com que la relació entre antígens i anticossos és del tipus clau i pany, és a dir, que el cos fabrica anticossos quan hi ha presència d’antígens del virus, pots desenvolupar testos que, en detectar anticossos o antígens, revelarien l’existència del virus”.
En el test d’antígens se sol recollir la mostra també per via nasal tot i que “la recollida de la mostra de la PCR és més agressiva ja que s’agafa de més a dalt que la del test d’antígens”. Aquest test “correspon molt a la fase inicial del procés víric, aportant una mica menys de seguretat que la PCR perquè té menys sensibilitat. En canvi els resultats són més ràpids perquè no han de fer el canvi d’ARN a ADN, i també són més barats”.
El test d’antígens el que fa és “detectar alguna molècula, normalment proteica, que té el virus a la seva part exterior. Llavors té lloc una reacció química, enzimàtica, quan entren en contacte amb l’altra part, que són els anticossos”.
Durant la primera onada els tests d’antígens no eren molt fiables ja que la sensibilitat no era prou bona, però ara “ja arriben a tenir una sensibilitat del 90%, i per tant són una eina tan vàlida com la PCR que a més afegeixen el plus de la velocitat en obtenir resultats”.
Els testos d’anticossos mesuren òbviament la presència d’anticossos (igM i igC) i se solen fer mitjançant una analítica de sang que sol trigar unes 8 hores en obtenir resultats. Aquests tests serològics “no donen informació durant els primers dies d’infecció de la malaltia perquè el cos triga més o menys una setmana a començar a fabricar anticossos, i per tant és una prova poc útil en fase infectiva i en el control de l’expansió entre els contactes propers”. En canvi, el test d’anticossos “sí que donen informació de si has tingut la malaltia en el passat, i també pot donar part d’informació de les defenses que es tenen i que han reaccionat respecte a la càrrega vírica originària”.
Dels tests d’antígens i d’anticossos se’n poden practicar ara unes versions molt més ràpides, amb resultats que s’obtenen en uns 15 minuts, i que funcionen agafant una mostra d’una gota de sang. Aquests tests “són molt més fiables quan hi ha simptomatologia, i per tant s’apliquen ara a contactes estrets de positius per poder fer la corresponent tria”.
