Rubén Martínez
Rubén Martínez

Ens trobem en un Espai Maragall buit, amb la llum de sala a mig encendre. En Rubén arriba nerviós al que ha estat l’escenari de tantes produccions que han portat el seu segell i que ara serà el de la més personal de les representacions. A mesura que la conversa avança, aflora la complicitat de molts anys d’entrevistes, però que mai havien estat tan personals. I acabem amb la pell de gallina i un nus a la gola.

Què significa aquest lloc per a tu?

Mitja vida! Perquè aquí hi hem fet moltes coses. Però saps la primera cosa que m’ha vingut al cap quan he entrat? Quan vaig venir a veure-hi el Gila! No sé… recordo més coses que hi he vist que no pas coses que hi he fet. Per exemple, aquí hi vaig veure l’estrena de “Sufre mamón”, que van trencar el vidre de l’entrada!

Això de “Sufre mamón” i del vidre no ets el primer que m’ho explica…

Sí, és que vam passar por! Érem uns nanos i hi havia una cua increïble per entrar. De cop i volta, algú va començar a trencar els vidres de l’entrada. Va ser un follón, però al final vam poder veure la pel·lícula, i molt bé. Això era una meravella com a cinema. I encara ho és!

Ara hi portes “A besar de todo, adicto”. Què hi veurem?

És un espectacle que és diferent a cada funció i que tenia moltes ganes de fer a Gavà. Hi parlo de la meva història dels darrers anys, del pas pel centre de recuperació d’addiccions i del que ha passat després. D’això fa gairebé quatre anys. Jo sempre havia escrit —contes i poemes— en l’època pitjor de l’addicció. I tota aquella bogeria que escrivia llavors l’enllaço amb el que faig ara. A més, porto un pianista que vaig conèixer durant el procés de recuperació. Sortim tots dos sols a l’escenari i explico, amb històries, contes i poemes, la realitat d’una malaltia que és molt coneguda i desconeguda alhora.

És un cant optimista?

Volem transmetre que hi ha recuperació. Sembla que quan una persona cau en una addicció ens pensem que va a una mena de racó fosc. Però és una malaltia que té un procés de recuperació molt maco i la majoria de gent que entra en tractament es recupera i pot començar una nova vida.

Em sobta que defineixis el procés de recuperació com a “molt maco”…

És que ho és. La part fosca és quan estàs ficat a l’addicció. La gent s’imagina que una clínica de desintoxicació és el pitjor, però és la part més maca. És dur per al pacient, al principi, perquè deixar de consumir no és fàcil, però a la vegada deixes de patir. Quan entres en un procés de recuperació és molt maco perquè, per primera vegada en molt temps, dines, sopes, dorms, passeges, fas esport… Quan aquell forat que et queda quan deixes de consumir drogues es comença a omplir de coses senzilles… és meravellós.

Costa de posar sobre la taula el problema de l’addicció?

Costa molt. De fet, m’estic trobant molts problemes —i ho entenc—, perquè fa por fins i tot programar un espectacle com el meu. I, quan parlem de drogues, parlem també d’alcohol, que és el gran problema i que es tracta amb molta frivolitat. No pretenem solucionar-ho, només volem explicar que hem tingut aquest problema i que ens hem recuperat. Que et pots recuperar: truca i demana ajut. Perquè si hi ha una cosa que queda clara és que, per sortir-ne, cal ajuda.

Qui et va ajudar, a tu?

El meu terapeuta, en Paco, que és d’aquí, de Gavà. Ell, per primera vegada en la vida, em va fer entendre què em passava. Aquesta va ser l’ajuda més clara. Però hi ha tota una sèrie de persones que t’hi van portant de mica en mica: familiars, amics… Entre tots m’han tret d’un lloc del qual no pensava que en pogués sortir.

La música i la poesia t’hi han ajudat?

Sí, em van destruir molt en el seu moment, i després m’han ajudat molt. Vaig estar molts mesos sense acostar-m’hi. Després, quan ja portava un any en tractament, vaig començar a escriure i a escoltar música. I em va ajudar moltíssim. Cançons que em van fer molt de mal, ara les puc escoltar des d’una altra perspectiva.

I t’ha costat tornar a pujar en un escenari?

La gent em deia que no hi tornés. Però el problema no és a fora; és a dins. I els professionals et diuen que, quan et recuperis, podràs fer el que et doni la gana. És cert que hi ha uns mons professionals més estressants, com ara el món de l’espectacle, però hi ha una falsa creença que allà hi ha més addiccions. Em perdonareu, però si passeu per un bar a les set del matí, hi trobareu un espectacle força trist, i allà no hi ha músics, hi ha gent que va a l’obra o a l’oficina.

Si mires enrere, tot el que has fet en la promoció cultural ho veus tacat?

De tot el que vaig fer me’n sento orgullós de moltes coses i hi ha projectes que encara perduren i que la gent en gaudeix. Però l’última etapa en el món de la cultura no va ser maca. No estava bé i feia les coses de qualsevol manera. No era jo. Estava molt atrapat, havia perdut qualsevol mena d’empatia i tractava malament a tothom. Era com si tingués la cama trencada i volgués córrer.

Però molts segueixen al teu costat, com ara en Pedro Guerra…

Em considero molt afortunat, perquè la majoria de la gent, quan he tornat, m’ha tractat molt bé. No puc exigir que em perdonin per coses que vaig fer i entenc que hi hagi persones que encara estiguin enfadades amb mi. Hi ha coses com la del Pedro Guerra que les valoro moltíssim. I és un projecte molt maco perquè intentem posar el focus en la salut mental. Perquè aquest país és un desastre en l’àmbit públic pel que fa a tractaments de salut mental. Els has de fer de manera privada i no tothom pot.

Però cada cop se’n parla més…

Sí. Però crec que l’addicció és l’aneguet lleig de la salut mental. Hi ha com una visió moralista que et diu “Tu t’ho has buscat”. Però hem de fer-nos conscients que és una malaltia i que també hi han d’arribar els ajuts públics.

I el nou Rubén no renega de la música d’autor…

No! És que aquella va ser una època molt maca. Quan ara veig el Marwan, l’Andrés Suárez, el Rafa Pons, el Dani Flaco… No puc renegar d’allò. Tot i que t’haig de dir que m’he obert molt i que gaudeixo molt de música d’altres tipus i en anglès. Vaig aprendre anglès durant el tractament i ara he descobert que les cançons diuen coses (riu).

Quin consell dones a algú que estigui ficat en l’addicció?

Mira, al final de l’espectacle poden acostar-se a tu dues persones: l’addicte i el familiar. Els primers no acostumen a fer el pas, els segons sí que se m’acosten, i molt. Què els dic? Que s’informin, que parlin amb algú que en sàpiga. Als meus pares els van guiar i quan van visitar el meu terapeuta jo encara no volia recuperar-me. I el Paco els va dir, exactament, el que jo faria i el que ells havien de fer: una sèrie de passos que acabarien amb el meu ingrés. I se’m posa la pell de gallina perquè tot va anar tal com ell va predir.

Hi ha un procés…

És clar. I pot durar força. El meu va ser d’uns mesos i al final vaig entrar-hi. Però és molt important que els familiars trobin llum.

EN QUATRE DADES…

En Rubén (Gavà, 1977) és un dels quatre germans Martínez. Tots ells, d’una manera o altra, s’han expressat culturalment. Ell no podia ser menys i ja de ben jove va fundar el grup “Veinte o veintisiete” amb el seu germà Alejandro, entre d’altres. Va ser el germen de “Les Nits de l’Art”, que es va convertir en l’impulsor, des de Gavà, de tota una generació de cantautors. Va deixar de banda la feina de Relacions Laborals i es va anar endinsant en el món de la promoció cultural i, també, en el de les addiccions. Ara, després de quatre anys recuperat, es presenta com un nou Rubén que creu que la gent pot canviar, que gaudeix dels Beatles i que admira la felicitat de Ringo Starr, i que vol explicar la seva experiència. Ho fa a través de l’espectacle que portarà al Maragall i també amb l’entitat Camins Addiccions, que impulsa tot un mes d’activitats a l’Hospitalet al voltant de la salut mental, i amb Pedro Guerra com a padrí.