En poc més d’un any serà a l’Àrtic, a la Flashline Mars Research Station, per fer com si hagués viatjat a Mart amb altres sis dones, però ara ens trobem al bell mig de la Rambla. La Roser arriba vestida amb l’uniforme de la missió Hypatia III per a la que ha estat seleccionada. Tota una aventura per a una comunicadora i poeta que vol portar fins a l’extrem del planeta, i de les seves capacitats, els seus dos vessants i es nota que té autèntica passió quan en parla.
Som a la Rambla. Què significa aquest indret per a tu?
He viscut tota la vida a la Rambla, des que vaig néixer. És cert que vaig ser tres anys a Barcelona i ara he pujat a viure a Begues, però la Rambla és casa.
Explica’ns què és Hypatia?
És una associació de dones que fem missions especials anàlogues. Això vol dir que simulem una missió espacial a Mart o a la Lluna, però en llocs remots de la Terra. Indrets on per la geografia o la temperatura sembla que estem en un altre planeta. I això serveix per provar protocols o per saber com el cos de la dona suporta aquestes condicions tan extremes.
I com hi arribes tu?
Havia seguit la tasca que fan i quan van obrir la convocatòria, m’hi vaig apuntar perquè un dels rols que es demanaven era el de comunicació. Per explicar el projecte, què farem, per què ho farem… i em van agafar. I molt contenta.
Què creus que van veure en tu per agafar-te?
Crec que una de les característiques que reunim totes les que formem part d’Hypatia és que som persones molt curioses, que tenim ganes de conèixer més el món que ens envolta. Jo compleixo aquest requisit i, alhora, puc fer de tripulant doble. D’una banda, tindré el rol de comunicació científica i, de l’altra, el d’artista en residència.
Què hi faràs, com a artista?
Vull fer-hi un projecte de poesia, en què hi ha uns animals que ja no poden viure a la Terra i se n’han d’anar a Mart, com en una mena d’arca de Noè futurista. M’agradaria transmetre la idea que anar-se’n a viure a un altre planeta no és tan fàcil com a vegades ens diuen. Sembla que si espatllem la Terra no passa res perquè ens n’anem a Mart i podem començar de nou. I no és tan senzill.
Com encaixa en aquesta tripulació tan científica algú com tu, d’un àmbit més humanista?
L’associació sempre ha tingut aquesta voluntat que les tripulacions no siguin només perfils d’enginyeres aeronàutiques, que hi hagi una mica de tot, perquè la ciència i la recerca han de ser diverses i incloure perspectives molt diferents. Si tothom té el mateix perfil, que és el que ha passat a la ciència al llarg de la història, que sempre la feien homes blancs d’una certa edat, doncs les preguntes sempre responen als seus interessos. El fet que l’equip sigui variat aporta perspectives diferents tant per fer les preguntes com per respondre-les.
Encara que les dones van prenent espais en el sector aeroespacial, encara estan relegades…
Sí, exacte. En ciència, tecnologia, enginyeria, matemàtiques… les dones sempre estem menys representades i, en el sector aeroespacial, encara molt més. Només hi trobem un 20% de dones i, quan passem a astronautes, aquest percentatge es redueix molt més. Per tant, un dels objectius importants del projecte és generar referents perquè les nenes o les noies puguin pensar que poden fer allò que vulguin fer.
En quin punt us trobeu ara?
Encara falta un any perquè marxem, però ja fa temps que hi estem treballant perquè és una missió que requereix una preparació al detall. Pensa que estarem molt lluny, en una illa que, per arribar-hi, calen cinc avions, l’últim dels quals és una avioneta que no és ni vol comercial. Penseu que no ens podem deixar res, quan arribem allà hem de ser completament autònomes. Ens hem de preparar molt bé.
Preparació física i també mental, perquè estareu en un entorn molt hostil…
Sí. Haurem de fer feina de treball en equip i també feina personal perquè estarem tancades en un espai molt reduït. La base espacial on anem, a l’Àrtic, fa vuit metres de diàmetre en dues plantes. I serem set persones.
I en podeu sortir?
No podem fer-ho sempre que vulguem perquè quan sortim hem de simular que estem a Mart. Per tant, cada vegada requereix una sèrie de protocols molt llargs i sí que hi haurà dues sortides al dia, però no sortirem pas totes.
Amb les companyes no us coneixíeu. Heu fet un bon equip?
Molt. Totes són persones superinteressants, molt curioses i és un gust parlar amb elles perquè et poden explicar coses increïbles.
Què han aportat les missions Hypatia fins ara i què espereu aportar vosaltres?
Cada persona que va allà té el seu projecte de recerca. A la missió anterior, per exemple, n’hi havia un amb copes menstruals. Recollien la sang de la menstruació i amb aquesta sang provaven a veure si es podia fer servir d’adob per a un hivernacle. I es va veure que sí, que feia que les plantes creixessin més de pressa.
Quan creus que es podrà portar a Mart de debò, tot plegat?
Hi ha gent que diu que en vint o trenta anys hi arribarem. Però abans que això passi, s’ha de fer molta recerca, s’han de provar moltes coses i s’ha de saber que aterrar allà serà segur. Perquè, a més, qui vagi a Mart s’hi haurà d’estar uns dos anys. Per això encara cal molta feina. És clar, fa anys, en el moment de la cursa espacial, com que hi havia aquesta competició, tothom s’arriscava molt i invertia molts diners. Ara hi ha altres prioritats i tot costa més. Però crec que els Estats Units tenen Mart molt present i que ho podrem veure.
Més enllà dels resultats de la feina, què n’esperes treure tu? Com penses que tornaràs?
Espero que viva! (riu) No, espero créixer molt personalment, crec que és una experiència que pot ser molt enriquidora. És un repte personal molt important en unes condicions que no seran fàcils, segur. Però també penso que, si sempre fas les mateixes coses, les idees a les quals pots arribar sempre acaben sent molt semblants. Aquest projecte em va semblar una oportunitat per obrir una escletxa fora del dia a dia i fer quelcom diferent que segur que em permetrà pensar coses que no he pensat fins ara.
- Si voleu veu l’entrevista en vídeo, podeu fer-ho a la web de Gavà televisió.
UNA POETA A MART
Roser Bastida (Gavà,1989) és graduada en Farmàcia, màster en Comunicació Científica i estudiant de doctorat en Comunicació i Disseny. Especialitzada en comunicació científica, actualment treballa com a Tècnica de comunicació a l’Institut de Neurociències de la UAB, però també té un altre vessant com autora de dos llibres de poesia: “Fauna Autòctona. Poemes d’Ullapool” i “Ballant amb l’heura”, amb el que va guanyar el Premi Jove Niu d’Art Poètic 2014. També va ser una de les editores de la revista literària i gràfica Branca i comissària de l’exposició L’ull de veure aparicions, sobre creació poètica, a la Fundació Brossa. El mes d’agost de l’any vinent emprendrà la missió Hypatia III, formada íntegrament per dones, que viatjarà a l’Àrtic per imitar les condicions de vida a Mart. Un repte en el qual la gavanenca hi aportarà la mirada més humanista.
