Així van viure aquests tres sanitaris el caos de les primeres setmanes de crisi
“Els primers dies de la Covid-19 a l’Hospital van ser desbordants, vam viure unes circumstàncies de molt estrès a causa de la gran pressió assistencial i de la gravetat dels pacients. Al laboratori, vam haver de reaccionar i adaptar-nos de forma ràpida a les diferents situacions d’aquesta pandèmia: vam haver de modificar perfils d’urgències per afegir proves necessàries per a l’avaluació i pronòstic del pacients i es van haver d’instaurar nous protocols de bioseguretat per a la manipulació de les mostres biològiques. Tot això va comportar un alentiment en els circuits de treball que vam haver de compensar amb esforços afegits de tot el personal de laboratori per poder donar una ràpida resposta als clínics. He après molt de l’experiència viscuda durant aquesta crisi sanitària. Tinc més coneixements i seguretat per a noves situacions”.
“Els primers dies varen ser difícils. La incertesa era enorme, no sabíem a què ens estàvem enfrontant ni el que ens vindria per davant, no ens ho podíem imaginar. Van ser moments durs en els quals veiem que la càrrega assistencial augmentava dia rere dia i ens veiem amb l’obligació d’organitzar-nos per donar resposta. En el període de major pressió assistencial, vam haver d’habilitar una zona per tractar els pacients crítics utilitzant l’àrea quirúrgica, reorganitzar els torns laborals i doblar les guàrdies del servei, per tal de poder donar suport amb els pacients crítics, sense deixar de banda les urgències quirúrgiques que continuaven havent. Va ser una època carregada d’experiències. Negatives i positives. La impotència de veure que malgrat els esforços que estàvem fent, certs pacients no se’n sortien, i que no podien viure els darrers moments amb la família, resultava devastador. La falta de mitjans, la falta de llits i la falta de recursos era present. Ens hem hagut de reinventar com a professionals, acceptar els canvis i adaptar-nos constantment al que, a poc a poc, s’anava coneixent sobre el virus. Les experiències positives però, també han estat presents. La implicació de la gent, els pacients que aconseguíem curar, famílies agraïdes amb la feina feta…, tot això ens donava forces per continuar. A nivell global, fent balanç de la feina feta destacaria per sobre de tot, l’adaptabilitat que en tot moment hem hagut de tenir davant les diferents situacions i exigències que el virus ens proposava. Ha estat un any molt exigent, tant física com mentalment, de molta sobrecàrrega de feina que ens ha obligat a adaptar-nos constantment”.
«Els primers dies de la pandèmia la sensació que ens recorria a tots els companys era incertesa i inseguretat, ja que havies d’estar amb una ment oberta per canviar la forma d’actuar en qualsevol moment, i el que ara era «normal» en 2 minuts ja no servia. El nostre servei en els primers moments de la pandèmia, on encara no es feien ni PCRs ni proves d’antígens, va ser un pilar pels metges per poder diagnosticar a pacients contagiats de la COVID gràcies a les radiografies patològiques que fèiemde tòrax.U na de les experiències més dures que jo vaig viure, va ser veure com pacients que venien pel seu propi peu a fer-se una radiografia de tòrax, a les poques hores veies que marxaven intubats cap a una UCI. També la rapidesa en què es va propagar tot, que vam passar de ser uns casos aïllats a, en pocs dies, gairebé tots els casos que venien eren pacients COVID. La experiència més positiva va ser la unió que es va crear entre tots els treballadors, fóssim de la categoria que fóssim, i veure com ens vam ajudar tots sempre que podíem».
