La Colla de Caminants Francesc Lasarte, que organitza cada any la Caminada a peu Gavà-Montserrat, no pot estar més orgullosa de com va sortir la 60ª edició, que va tenir lloc el passat cap de setmana. Mariví Muñoz, secretària de l’entitat, és en aquest sentit molt clara: “El balanç és molt, molt, molt positiu perquè vam veure que la gent tenia moltes ganes de seguir fent aquesta caminada. Fins i tot en la sortida amb pluja, quan es va plantejar sortir mitja hora més tard, ens van dir que no, que ni parlar-ne”.
Muñoz destaca, per sobre de tot, aquesta il·lusió que van demostrar les 137 persones que van prendre la sortida des de Gavà (després se’n van afegir 4 més a Martorell). Una il·lusió que és veritablement el que dona combustible als organitzadors per seguir endavant i organitzar aquesta aventura any rere any: “Quan els hi veus els ulls, les cares, tot l’esforç que ha costat organitzar la caminada paga la pena. I quan veus la felicitat que tenen en arribar a Montserrat, quan s’adonen que han aconseguit el repte, llavors penses que val la pena tot l’esforç i només pots pensar en l’edició de l’any que ve i en com millorar-la. Els participants es mereixen tot l’esforç i tot el cansament que comporta organitzar la caminada, al final ells ens donen la força per continuar endavant”.
Si els participants són la clau de l’èxit d’aquest esdeveniment, Muñoz no vol deixar passar l’oportunitat de recordar que la tasca dels voluntaris és també cabdal: “Sense els 38 voluntaris que han participat aquest any, la caminada no es podria fer. Els voluntaris els disposem en punts estratègics del recorregut per anar guiant als caminants, en llocs on podria ser fàcil perdre’s, i a cada punt ells s’encarreguen personalment també de l’avituallament als participants. La seva presència és imprescindible per poder fer aquesta caminada a peu a Montserrat”.
I això tenint en compte que, com dèiem abans, l’edició d’enguany va estar marcada per la pluja que no va deixar de caure durant les primeres hores del recorregut: “Ens vam trobar aigua fins els turmells, ens vam trobar fang, ens vam trobar fred, però tothom va seguir endavant com a campions i amb alegria i ganes d’aventura”. La pluja també va fer que tothom caminés xop, amb els peus mullats, el que sempre és una incomoditat tenint en compte que no som precisament davant un passeig curt. Muñoz ens explica que “les rieres baixaven plenes i és veritat que no podíem caminar amb total llibertat ni tampoc secs, però tothom anava preparadíssim i al final la pluja no va fer que haguéssim de canviar el recorregut perquè no hi havia perill per als caminants”.
Finalment però, i tal i com Muñoz ja ens va avançar fa uns dies, el recorregut sí que va haver de ser alterat una mica a causa de la pesta porcina: just abans d’entrar al municipi de Castellbisbal “vam haver de fer un desviament, vam sortir del riu i vam travessar la zona industrial de Castellbisbal travessant per l’antiga N2 fins arribar a Martorell. Va ser un tram tot d’asfalt, i per això al final vam acabar fent més asfalt del que a nosaltres en agrada fer, espero que l’any vinent puguem tornar al traçat original que és per pista”.
I així es va completar una nova caminada a peu fins a Montserrat, amb els primers caminants que van arribar al peu de l’abadia a les 07:59 hores, i els darrers a les 09:14 hores. Una caminada que originalment va sorgir com una promesa que els caminats feien a la Verge de Montserrat, però que amb el pas del temps ha anat agafant un caràcter polièdric, fins el punt que avui dia cadascú la fa per una varietat de motius molt heterogènia. “Nosaltres no preguntem a ningú els seus motius”, ens explica Muñoz. “Nosaltres només som aquí per seguir fent possible que qui vulgui fer aquesta caminada la pugui seguir fent. Alguns ho fan per religió, altres per esport, altres per la natura, cadascú té els seus motius i nosaltres volem seguir mantenint viva aquesta tradició, ens són iguals els motius de cadascú perquè tots són vàlids”.
Cal recordar que la promesa d’anar caminant a Montserrat és una tradició que a Catalunya té molts segles d’antiguitat i que es feia (o es fa) des de moltíssims pobles catalans. “És una tradició catalana i muntanyenca que es podria comparant, salvant les distàncies, amb el Camí de Santiago”.
