Després de sentir-ne dir de tots els colors, d’estires i arronses entre els partits espanyols a veure qui la diu més grossa i de pronunciaments molt esbiaixats de la judicatura més rància, el passat 30 de maig es va aprovar al Congrés la llei d’amnistia, una llei treballada i negociada per incloure a tothom i no deixar ningú fora, una llei que representa una victòria democràtica i col·lectiva gràcies a mantenir la posició i una llei que repara part de les injustícies comeses en els darrers anys de persecució aferrissada. I llavors ve la pregunta que ens fem molts: I ara, què? En una democràcia plena, en què no hi hagués interferències entre el poder legislatiu i el poder judicial, en què els marges fossin els estàndards europeus en termes de justícia i llibertat, ho tindríem clar. Però, malauradament, no és el cas. De fet, la llei encara no estava aprovada i la judicatura ja anava fent manuals de com actuar per obstaculitzar-ne l’aplicació.
La realitat és molt tossuda i d’exemples com aquest en tenim molts; masses. Ara bé, davant el desencís, recordeu com i qui ens va donar aquesta força per continuar:
– Ens van dir que no es podia parlar en català en seu parlamentària, i el parlem, perquè els hem forçat.
– Ens van dir que el govern espanyol no podia sol·licitar l’oficialitat del català a Europa, i ho han fet, perquè els hem forçat.
– Han insultat, amenaçat, perseguit i demonitzat el president Carles Puigdemont. Van dir que no es podia negociar amb ell, i avui el necessiten. Avui hi negocien, perquè els hem forçat.
– Ens van dir que no hi hauria amnistia, i tindrem amnistia, perquè els hem forçat.
El futur està per escriure i poden seguir negant-ho tot, però avui tenim més clar que mai que el futur del poble de Catalunya dependrà del poble de Catalunya, ras i curt.
