Comencem l’any amb bon esperit, ganes de continuar treballant per Gavà i una reflexió personal, imparcial i crítica, dels temps que corren.
És una obvietat que Catalunya creix. Ho diuen les xifres, els discursos, les memòries anuals i els PowerPoint institucionals. Superem els 8 milions d’habitants, i això es presenta com una fita: més ocupació, més PIB, més dinamisme. Però qui en cull els fruits de tot plegat?
No es tracta de qüestionar el creixement demogràfic ni tampoc l’activitat econòmica, que són elements positius. Es tracta de recordar que créixer com a país no vol dir gaire si aquest creixement no es redistribueix. Si una part creix i una altra s’estanca —o retrocedeix— no parlem de progrés, sinó d’asimetria estructural que perjudica, en un procés de debilitament progressiu, la classe mitjana, un dels pilars fonamentals del desenvolupament econòmic i la cohesió social.
I just aquí entra el debat on alguns treuen profit carregant-se de raons culpant, amb una flaire extremadament populista, elements sensibles que sostenen el seu, i únic, argumentari polític. I d’altres que apel·len al bonisme de les polítiques públiques, polítiques fiscals redistributives (insuficients i injustes) o expectatives de futur que acaben generant frustració i desafecció social, manifestant-se en la desconfiança cap a les institucions o la polarització i inestabilitat política. Deixar de creure que l’esforç, l’educació i el treball garanteixen una vida digna acaba trencant la confiança en el sistema, i estem arribant aquí.
Si volem continuar sent una societat avançada, justa i cohesionada, hem de prioritzar la recuperació i la consolidació de la classe mitjana. No només per motius econòmics, sinó perquè ens hi juguem la democràcia i la convivència.
