Jaume Amigó, president de La Xraxa Gavà
Jaume Amigó, president de La Xraxa Gavà

El 30è Festival Internacional de Titelles no va ser tan lluït com la xifra rodona demanava. En plena pandèmia, després de l’anul·lació del 2020, es va traslladar al juny i amb una programació més reduïda. A més, la forta calor d’aquell cap de setmana va fer que assistir als espectacles tingués un punt de penitència. Ara, el festival torna a les dates i amb el format habitual en l’edició que en fa 31. Ens trobem amb el seu gran ideòleg, en Jaume Amigó, per parlar-ne al vestíbul de l’Espai Maragall, escenari de tantes obres de teatre familiar de La Xarxa i, també, d’alguns dels espectacles del festival.

Què significa aquest lloc per a tu?

És el centre recuperat de contingut cultural més important fet en els últims anys a Gavà. És una joia que funcioni, però espero que faci un pas més endavant i que totes les entitats de cultura el puguem aprofitar encara més.

Tindrem un festival normal, enguany?

Per parlar de normalitat en aquests moments, i en el món en què vivim, hem de ser molt curosos perquè el que avui és normal, demà deixa de ser-ho. Però pel que fa a la pandèmia, està controlada i en aquest festival recuperem el format i l’esperit d’abans. Encara amb més força, si cal.

Com ho aconseguireu?

Hi haurà molt de carrer, molta festa. Volem retrobar aquesta normalitat; que la gent es relacioni, que estigui a l’abast de tothom i que no hàgim d’encotillar-lo per totes les mesures sanitàries. Ho vam fer amb gust, per no perdre’l, però ara tornem a ser lliures i esperem omplir tots els aforaments. Per això, hem preparat molts espectacles, molts racons, a cobert, al carrer, itinerants, instal·lacions…

Et noto molt engrescat…

És que ja hem patit prou. Amb el festival volem recuperar la il·lusió i la rialla. I també transmetre valors a través dels titelles i el teatre: que la gent sigui més solidària, més justa i que les noves generacions tinguin la visió del món que desitgem. I respirar aquesta flaire de llibertat, de convivència i de solidaritat.

Per primera vegada, tenim una companyia de Gavà al festival…

Això és una joia perquè, a més, és l’estrena de l’espectacle i la primera vegada que La Roda incorpora titelles. És magnífic perquè són uns titelles enormes, espectaculars. N’estem molt contents de tenir-los, no només com a reconeixement de la seva trajectòria, sinó per tota la feina que fan quotidianament a l’Espai Maragall.

Què suposa preparar un festival com aquest?

Molt de temps! Liderats per la Marta Gasch, acostumem a treballar a un o dos anys vista. Valorem idoneïtat, qualitat, adaptabilitat… i preu, és clar (riu). A més, hem de tenir en compte que aquest festival està pensat per a la ciutadania, no com altres que s’adrecen als professionals. Aquest és el nostre perfil i tenim molt en compte el nostre públic.

Qui és, aquest públic?

Doncs aquest any hem pensat molt en els nens i les nenes d’un a cinc anys, perquè no han conegut mai el festival. Tenim diverses propostes amb històries per als més petits i molt participatives.

Han canviat molt els titelles en aquests anys?

Jo diria que no gaire. El que sí que ha canviat són les propostes escèniques, que cada cop són més interdisciplinàries. Està agafant pes el teatre d’objectes, el teatre visual i combinar efectes. Ara és habitual barrejar tècniques i arts. En una mateixa obra hi trobes projeccions, efectes 3D, audiovisuals, dansa, música en directe…

I en un temps tan tecnològic, encara funcionen els titelles?

I tant! Els titelles són teatre amb majúscules perquè el bon manipulador fa que la mirada només vegi el titella, que és l’actor i el protagonista. Sí que es pot ajudar amb efectes i il·luminació, però no cal. Bé sabem que un infant amb una llauna, una caixa de cartró o una pilota de ping-pong és capaç de construir un món imaginari i passar-se hores jugant-hi. I els titelles plasmen això a l’escenari.

Parlem de La Xarxa. Com heu passat la pandèmia?

Mentre hem pogut no hem deixat de fer funcions, amb totes les limitacions. I, durant aquest període, estem molt satisfets del resultat. Però semblava una mena de presagi perquè, quan hem pogut tornar a obrir el teatre al cent per cent, hem notat una baixada de públic. Sembla que s’hagi perdut l’hàbit.

I es pot recuperar?

Estem picant pedra. Hem d’aconseguir que la gent torni a agafar l’hàbit. Pensa que hi ha una sèrie d’infants de quatre o cinc anys que no han vingut mai al teatre a causa de la pandèmia. Però el que tenim clar és que el teatre familiar és quelcom necessari. És un reforç vitamínic per a la ment i la formació dels infants.

I en aquest punt us proposeu la renovació de La Xarxa…

És que ja són quaranta anys! Creiem que ja començava a caldre que entrés gent nova. Toca relleu. És fonamental, perquè, si no, les entitats s’anquilosen. Ni la societat és la mateixa ara que fa quaranta anys ni les forces dels que hi som són les mateixes.

Què ha canviat?

El context és diferent, però els motius bàsics tenen la mateixa vitalitat i raó de ser que fa quaranta anys. Seguim defensant la cultura, la llengua i la formació en valors. Estem més bé que llavors? Sí. Però també tenim altres coses que no hi eren, altres “enemics”. Ara vivim en una societat molt més materialista, més imbuïda en notícies que poden ser falses, i, per això, és important que el lleure continuï transmetent uns valors que creiem fonamentals.

Què aconselles als teus successors?

Que pensin que o les entitats ens empoderem o ningú no ho farà per nosaltres, perquè prou feina tenen les administracions. És el teixit de la gent el que pot redreçar les coses que no ens agraden.

Els que ara porteu La Xarxa marxeu?

No! Per això en diem relleu. Nosaltres passarem a segon pla, donant suport i consell, però els nous responsables volem que entrin tots de cop. Fa falta nova sang, noves idees i gent jove. Sobretot perquè ens adrecem, precisament, a públic familiar i jove.

Estàs satisfet? Creus que heu estat palanca de canvi?

Sí. No vull ser autocomplaent, però estem molt contents. Estem segurs que si no haguéssim fet el que hem fet, no es faria. Tenim una temporada estable de teatre familiar i un festival de titelles perquè ho hem fet possible.

Ha valgut la pena, doncs…

Han estat molts sacrificis i esforços, però la recompensa és veure les cares somrients dels infants.

EN QUATRE DADES…

En Jaume Amigó va néixer al barri de Sants de Barcelona el 1948, però fa cinquanta anys que viu a Gavà i fa de gavanenc fins al punt que va arribar a ser el síndic municipal de Greuges. I encara és l’alma mater del Festival Internacional de Titelles. Va ser-ne el fundador i ha dedicat bona part de la seva vida, fora de la feina de químic, al teatre familiar i els titelles. Fa quaranta anys va ser un dels fundadors de Rialles i, quinze anys després, de la Fundació La Xarxa, de la qual va ser president. Tot va començar quan un grup de famílies van decidir que no volien haver d’anar fins a Barcelona, al Romea, perquè els seus fills i filles gaudissin del teatre familiar en català. El volien a prop de casa i, mirant quatre dècades enrere, es veu que ho han aconseguit. La cirereta d’aquest aniversari és la celebració del 31è festival, que recupera la internacionalitat i també el carrer.