Patri Gorgas i Mia Velasco, integrants de la Comissió Feminista
Patri Gorgas i Mia Velasco, integrants de la Comissió Feminista

Mentre la Mia venia cap a l’entrevista, que fem en una terrassa propera a La Casa Gran, algú li ha cridat una frase masclista pel carrer. Ho comenta durant la conversa i, abans, ho ha explicat al grup de WhatsApp que comparteixen les integrants de la Comissió Feminista. Fer-se conscients d’aquests masclismes quotidians, entre altres coses, és el que ha fet que una quinzena de joves gavanenques hagin impulsat la comissió de la qual parlem mentre fem un cafè.

Com és que vau arribar a la Comissió?

Mia: Ja feia temps que volia entrar-hi perquè és un espai segur on pots compartir informació i aprendre amb la resta.

Quina importància té que sigui un espai segur?

Patri: Perquè són llocs on pots explicar la teva experiència i ningú no et dirà que només et passa a tu. Totes hem patit algun tipus de discriminació per ser dones i als espais segurs ens podem expressar i desenvolupar d’una manera que en altres àmbits de la teva vida no faries.

Per què us hi heu quedat?

M: Perquè sento que no em jutjaran i perquè es fa molt d’activisme de diverses maneres, com, per exemple, el mural que vam fer el primer dia, que és quelcom més que un mural: és una manera d’expressar coses i visibilitzar-les.

Quins són els principals objectius que teniu ara mateix?

P: Volem fer accions que demostrin que som aquí i que cada cop serem més i més fortes i amb més veu. I cada cop farem més i més per arribar a més ulls i més oïdes.

Aquest mes es commemora el dia contra la violència masclista. Creieu que algun dia ja no ho haurem de fer?

M: Tinc l’esperança que sí. Hem evolucionat molt, però encara queda molt per avançar. Cada dia hi ha casos, ja pot ser de violència física o verbal i ho visc de forma intensa perquè em provoca molta impotència lluitar contra aquest tema i veure que no s’acaba de resoldre.

Més enllà de la violència física o verbal, si preguntem, gairebé totes les dones poden dir que han patit algun tipus d’atac masclista?

P: Sí. De fet, quan comentes que un dia anant pel carrer un paio et va cridar “guapa” i ho vas rebre com un atac masclista, moltes companyes fan el clic i veuen que això és així i que també els ha passat.

Clar, perquè molts diran que això és bo, que és una floreta…

P: Exacte. Però realment ens sentim molt incòmodes quan els homes se senten amb el dret i la superioritat de dir-nos qualsevol cosa. No vull opinions que no he demanat.

Creieu que els nois de la vostra edat ho entenen bé, això?

M: Depèn, però normalment qui ho entén millor és qui ha rebut informació. Per això és important parlar d’aquestes coses perquè tothom les entengui.

P: Si s’informen i escolten, poden entendre-ho; però mai arribaran a comprendre el que realment es viu en aquestes situacions.

Però creieu que hem evolucionat?

P: Sí, però no tot el que hauríem d’haver avançat. Podem fer moltes coses que abans no podíem fer. I ha costat, i costa; però si no lluitem nosaltres per nosaltres mateixes, ens quedarem igual.

M: Queda molt per construir, encara.

Des de quan teniu consciència de ser feministes?

M: Des de l’institut, fa un parell d’anys, quan vaig començar a informar-me’n més. Al principi no entenia gran cosa, però de mica en mica he anat veient coses que abans no veia, com el tema dels micromasclismes, que jo mateix deia sense voler. Però vas aprenent i fent les coses millor.

P: Jo tinc un germà gran i sempre m’he preguntat per què ell i jo no en tantes coses. Però mai ho havia relacionat amb el feminisme. Va ser quan feia batxillerat i vaig sentir més la paraula “feminisme” que vaig començar a pensar-hi. I quan vaig fer 18 anys va ser quan la política em va començar a interessar i, com que la majoria de partits no responien a les meves necessitats com a dona, em vaig informar i vaig veure quines eren les coses que no estaven anant bé. I coneixent moltes persones he anat creant la meva xarxa que m’aporta informació i experiència. Vagi per on vagi soc feminista i seguiré lluitant pels meus drets i pels de la resta de dones. També he entès, gràcies a aquesta xarxa, que hi ha termes que es fan servir i que no haurien d’existir.

Digues-me’n un d’aquests termes…

P: Doncs tota aquesta branca del feminisme que es considera “radical”, però que crec que no ho són, i que exclouen del feminisme les dones transgènere. No diré gaire més, però em sembla molt incorrecte. Perquè les nostres germanes transgènere també són dones.

Què li dieu a qui us digui que la igualtat ja s’ha aconseguit o que el patriarcat no existeix?

P: Doncs que s’informin sobre la bretxa salarial, que vagin pel carrer i es fixin en tots els tipus d’amenaces que tenim les dones, quantes vegades ens toquen el clàxon, ens xiulen o ens diuen coses. De nit, que mirin quantes dones són perseguides per homes. O, simplement, que preguntin a dones i no s’ho mirin tot des de la seva posició d’homes. Els ho explicarem encantades perquè hi ha moltíssims fets que demostren que no hi ha igualtat. La manera de vestir, sense anar més lluny. Les dones hem de complir uns estàndars que no són pas per als homes.

M: I que no és el mateix veure-ho des de fora que viure-ho des de dins.

P: I que no ho visquis tu no vol dir que no existeixi. Jo no he patit racisme, perquè soc blanca, però és evident que el racisme existeix i no em fa res preguntar a persones racialitzades que m’expliquin una experiència que jo no visc.

Amb tot plegat, com veieu el futur del feminisme?

M: A mi em costa projectar el futur, però espero que sigui més clar que el present. Si seguim al ritme actual, crec que estem en bon camí i evolucionant cap a més respecte i igualtat.

P: Cada cop, ajuntaments, departaments i govern estan destinant més subvencions als col·lectius minoritaris com ara el de les dones. S’està lluitant molt per fer lleis que ajudin i també aquí a Gavà, a través de l’alcaldessa, s’estan tenint en compte les nostres reivindicacions. Ara s’ensenya a les dones a ser feministes, però el que s’hauria de començar a fer és ensenyar, a les escoles —especialment als nois— per què no s’han de fer les coses que fan. Instruir des del feminisme, des d’un llenguatge i una societat inclusiva on no hi hagi diferències de forma individual. I, a casa, no ensenyis a la teva filla a defensar-se, ensenya al teu fill a no assetjar, insultar ni fer de mascle.

EN QUATRE DADES…

Fa uns mesos, un mural feminista simbòlic va ser el punt de partida de la Comissió Feminista de La Casa Gran. Un grup d’unes quinze noies que va rebre el suport de l’associació històrica, Clara Campoamor, que veu en elles un relleu generacional per un moviment que ve de lluny. Treballen des de llavors amb reunions setmanals —els dijous a la tarda— amb un esperit de germandat i de fer-se conscients que no estan pas soles. El grup és obert a noves incorporacions, d’entre 12 i 35 anys. Poden posar-se en contacte amb la Comissió a través de l’Instagram @Comi_feminista o adreçant-se a La Casa Gran. Allà ens hem trobat amb dues de les seves integrants, la Patri Gorgas, de 24 anys, i la Mia Velasco, que en té 18.