Si algú em preguntava, fins fa un mes, quin era el meu restaurant preferit del món, no tenia dubtes en respondre: el Major 36. Així que fer aquesta entrevista és especialment emocionant per a mi perquè suposa dir adeu a un d’aquells indrets on he estat feliç. Perquè la cuina del Manel i el tracte de la Rosa, combinats, m’han proporcionat moments d’autèntica joia. El restaurant va apagar els fogons per sempre el passat 31 de gener i hi tornem a entrar, quan fa setmanes que ja no hi serveixen menjars, per parlar entre taules apilades i cadires amb plàstics. En un local que, tot i estar mig desmuntat, encara manté el seu encant.
Què signifiquen aquestes quatre parets per a vosaltres?
Rosa (R): La nostra vida, de fet. Ha estat casa nostra i el nostre lloc de feina. I aquí ens hem fet grans.
Manel (M): Sí, sí. Vam encarar aquí la nostra vida amb un projecte que, al principi, no sabíem ben bé cap a on aniria i que, al final, ha anat agafant forma. Ha estat el nostre camí, junts.
Com heu portat aquests dies des del tancament?
R: Meravellosament. Han estat Molt tranquils, de pau. Encara hi ha moltes coses a tancar i això ens té entretinguts. Crec que encara no en som conscients. Quan passi més temps ja t’ho diré. Ara, de moment, és com estar de vacances.
M: Bé, jo estic passant el dol. És tancar una porta que no la tornaràs a obrir. Aleshores, sí, estem bé, estem tranquils, pensem que hem acabat bé, tant nosaltres professionalment com amb la clientela. No ha estat un mal final, tot el contrari, però s’ha de passar el dol.
I com l’estàs passant, tu, Manel?
M: Bé, hi ha algun encàrrec que tenia pendent amb un client i encara no m’he tret la bata. Vaig penjar el davantal simbòlicament, com els toreros que es tallen la cua. Estic fent una baixada amb calma.
Per a tu, Rosa, crec que ha estat més alliberador…
R: Per a mi ho és més que per a ell. Jo tinc també la part emocional, però la meva feina era més feixuga i estic més alliberada que ell. Per a ell és una altra cosa. És el seu món, la seva vida… però suposo que anirem trobant altres coses que ens compensin, això segur.
Dieu que va ser un final maco…
R: Va ser un final preciós, de veritat. Ha vingut molts amics a acomiadar-se i vam fer una petita festa molt emotiva i ens han dit i escrit coses molt maques. Tot això ens ho emportarem al cor.
M: Saps què passa, també? Que els nostres clients són com gent de casa. Aleshores, a l’hora d’acomiadar-se és més emotiu.
R: Hem tingut clients que han esdevingut amics. I ara tenim amics que han estat clients.
Continuaràs cuinant, Manel?
M: Quan desmuntem s’haurà acabat. Ara encara hi ha una mica d’inèrcia amb alguna coseta, però, vaja, el camí s’ha acabat.
R: Sí que formarem part de la Lliga Gastronòmica Honorífica (riu). Col·laborarem a Fira d’Espàrrecs amb el que ens demani el Gremi de Restauració o amb el col·lectiu Cubat, que són fantàstics. No ens desvincularem d’aquest món perquè, per sort, tenim molts i grans amics dins d’aquest gremi.
Sabeu què fareu amb el local?
R: No. De moment estem oberts que ens arribin ofertes. Sí que en principi tenim clar que un restaurant no seria l’opció i la resta, doncs, estem oberts. Ja veurem.
M: Primer hem d’endreçar tot això i després ja posarem fil a l’agulla. Quan passem el dol. Tot fluirà.
Us hauria agradat que alguna de les vostres filles seguís el Major 36?
R: Evidentment, si haguessin agafat aquest camí, nosaltres també hauríem acabat d’una altra manera. No hauríem acabat, de fet, perquè hauríem estat al darrere, col·laborant, ajudant. Però el fet de no tenir recanvi generacional ha fet que ho deixem estar.
M: Ni de casa ni de fora. Si algú hagués volgut continuar també ens hauria anat bé. El que passa és que les coses van com van i ja està.
Mirant cap enrere tot el que heu fet, ho faríeu igual?
M: Sabent els errors que he comès, potser no els repetiria. Però segurament que en faria uns altres. Si soc jo, ensopegaré amb la mateixa pedra. Bé, amb la mateixa potser no, però amb la del costat, segur que sí.
R: Amb l’experiència que tenim ara segur que ens ho plantejaríem de diferent manera. Però segurament amb la mateixa estructura: ell a la cuina, jo a sala. Som com som i ho hem aplicat al negoci i això no es pot canviar perquè tu tens una manera de fer i ets així. Ara, empresarialment, evidentment, amb l’experiència que tenim ara d’economia i de gestió, segur que ho hauríem previst d’una altra manera.
Trieu-me un moment d’aquests quaranta anys…
M: Jo em quedo amb aquests últims dies, que hi ha hagut molta feina i això és el que m’agrada. M’ho he passat molt bé i he pensat que era una llàstima que s’acabés.
R: Potser, a escala emocional, jo em quedaria amb quan ens vau donar el premi Gavanencs de l’Any. Va ser un moment molt maco, sobretot pensant en el seu pare. (s’emociona)
Ton pare hauria estat content?
M: Home, és clar. Mon pare era gavanenc de soca-rel i segur que hauria estat molt content. Seguríssim.
Com heu portat el fet de treballar plegats sent parella?
R: Bé, perquè hem estat molt compartimentats: ell la cuina i la resta, per a mi. Crec que per això hem aguantat trenta-nou anys, perquè si tots dos haguéssim estat a la cuina, segurament ens hauríem acabat tirant els plats pel cap.
M: Tenim amics que els hi passa! (riu)
Imagino, Rosa, que has fet molt de conillet d’índies en aquests anys. Quin és el seu millor plat?
R: M’encanten els peus de porc, per exemple. I al Manel hi ha productes que li encanten, com quan hi ha faves fresques del Parc Agrari, i jo és un plat que, potser, no me’l menjaria. Però tot el que són guisats i coses d’aquestes…
M: És de vida! (riu)
Sé que a ell no li agraden les cols de Brussel·les. A tu hi ha alguna cosa que no suportis?
R: Pensa que m’he criat en una carnisseria i estic acostumada a menjar cervell, turmes… M’agrada tastar-ho tot!
Això de menjar cervell…
M: Si ho saps, d’entrada, et tira enrere. Però si ho poses en un bunyolet segur que ho tastes sense saber i dius… Hòstia, què bo!
R: Això fa quaranta o cinquanta anys, ho veies al mercat. Ara ja és més difícil.
M: Perquè hi ha una part de la gastronomia que l’has de tenir assimilada. I, si parlem de menuts, són textures que ja no es mengen perquè a casa ja no es guisa. Les cases ja no fan olor de menjar. Abans, anaves pel carrer i sabies què feien en cada casa. Ara ja no se sent olor de res.
Què us ve de gust fer, ara que teniu temps?
R: Estem una mica que no sabem on anar. Però, en el meu cas, estic fent moltes coses: vaig al gimnàs, vaig a classes de francès, ara en començaré de català… I suposo que el Manel també trobarà el camí.
M: No ho sé, no ho he pensat. M’agrada anar a voltar, però no sé si serà la meva activitat. Ja ho veurem… el camí es fa caminant.
- Si voleu veu l’entrevista en vídeo, podeu fer-ho a la web de Gavà televisió.
EN QUATRE DADES
Manel Armengol (Gavà, 1961) i Rosa Pugès (Gavà, 1958) es van casar fa trenta-set anys i han suportat la dura prova de treballar plegats com a les ànimes del projecte que ha estat, durant quatre dècades, un dels restaurants de referència de Gavà, el Major 36. El van fundar plegats, seguint la tradició familiar dels Armengol, que regentaven un bar-restaurant que va ser la gènesi del Major 36. Va començar sent un espai enfocat a un menjar més informal per convertir-se en una cuina que recuperava la tradició portant les receptes als nous temps, però sense perdre l’essència. I sempre amb producte de proximitat. Una feina que els va arribar a ser anomenats el segon millor restaurant de la comarca o aparèixer a la guia Michelin com a recomanació per la bona relació qualitat-preu. I després de tot aquest temps fent gaudir a tants clients, arriba l’hora de la jubilació. Us trobarem a faltar!
