El 1895 es va fundar oficialment la coral La Igualtat, tot i que feia alguns anys que ja funcionava. Però el passat 2025 ha estat el 130è aniversari de l’entitat degana de Gavà. Una coral que, com la resta de cors d’en Clavé, va néixer com un grup només d’homes, però que avui compta principalment amb veus femenines. I, al piano, hi acostumem a trobar la seva presidenta: la Francesca Martorell. Em trobo amb ella un d’aquells pocs dies que no plou al bell mig de la Rambla, just en el punt on s’aixeca el monòlit que homenatja en Josep Anselm Clavé.
Què significa aquest lloc per a tu?
Oh, és tota la meva vida, és clar! Pensa que he nascut i viscut aquí, a prop de la Rambla.
I a més ens observa en Josep Anselm Clavé, que també ha estat important a la teva vida, oi?
Bé, diguem que ha entrat més recent a la meva vida, sí. Però Déu-n’hi-do el pes que hi ha portat. Per qui no ho sàpiga, en Clavé va ser fonamental en la creació de cors com ara La Igualtat. Va organitzar a la gent, a la classe obrera, els va anar aglutinant mitjançant el cant. Va fer una feina molt bona. Va donar un gran al·licient als obrers que, en aquell moment, vivien unes vides que eren una mica tristes.
I, en el cas de Gavà, aquesta feina va arribar fa 130 anys amb La Igualtat…
Exacte. És molt maco haver arribat fins aquí. No t’enganyaré, és una tasca que costa. En 130 anys han passat moltes coses, hi ha hagut molts canvis i mantenir una entitat no és fàcil. Però n’estem molt orgullosos.
Quin és l’estat de salut ara mateix de la coral?
Jo la trobo bé. Sí que és cert que, com a totes les entitats, hi manquen homes, veus masculines. Però trobo que estem força bé. La veritat és que han entrat gent molt competent, que s’han integrat molt bé, amb ganes de fer coses, i ho trobo perfecte.
És curiós que en un cor que és hereu dels d’en Clavé hi faltin veus masculines…
Així és. La Igualtat va néixer només amb veus masculines, però sembla que als homes ara els costa una mica més venir a cantar. No és només cosa nostra i els passa el mateix a moltes altres corals de renom. Així que jo els animo a venir i provar-ho!
Qualsevol pot entrar en una coral?
Malauradament, t’haig de dir que no. És a dir, una persona, si no afina, és impossible que pugui cantar en una coral. El problema és que, moltes vegades, la gent es pensa que sí que afina. I és un problema físic… i aquí sí que no hi ha res a fer. Una persona pot estudiar cant i modular la veu, fer-la més bonica, més empastada, més acolorida… Tot el que tu vulguis. Però si no té oïda, no afinarà mai de la vida.
I ha de saber música?
No, això sí que ho podem arreglar. Podem donar unes eines perquè s’aprenguin els temes sense saber llegir la partitura.
Així només demaneu afinació?
Afinació i compromís. Tenir la responsabilitat de venir als assaigs. Perquè a tothom li ve de gust anar als concerts, però si no vens a assajar, no es pot anar al concert. Queda molt maco quan estàs cantant en un cor i les veus queden totes molt ben empastades, però si algú desafina t’asseguro que es nota. I això no pot passar.
És fàcil aprendre a cantar en harmonia amb altres persones?
Hi ha qui es pensa que cantar en un cor és com fer-ho a un karaoke i és més complicat. No, no és això. S’ha de saber empastar i que tot tingui un mateix color. És bonic, però no és tan fàcil com sembla.
Però hi ha qui ho té més fàcil, oi?
Les sopranos. El 99% de les vegades ho tenen molt fàcil perquè han de fer la melodia, el que estem acostumats a sentir. Però, és clar, quan coneixes molt una peça i estàs a la corda de les contralts, els tenors o els baixos… has d’oblidar-te’n perquè el que has de cantar no té res a veure amb el que coneixes. Ara, les sopranos tenen la responsabilitat d’afinar molt bé, perquè se les sent més.
Tu, personalment, com arribes a La Igualtat?
Vaig arribar-hi de retruc, quan es va formar la secció femenina l’any 2000. La meva mare va entrar-hi i, com que jo havia fet música, em va dir de venir i ajudar-la un temps. I ma mare ho va deixar… i jo he continuat (riu).
Per què t’hi vas quedar?
Perquè sempre m’ha agradat molt la música. Tan senzill com això. M’hi vaig trobar molt ben acollida, amb unes companyes precioses. El millor d’una coral són els vincles que es creen entre els cantaires. Fas molts concerts, vas amunt i avall en autocar… es fa molta unió. La gent es pensa que cantar en un cor és una cosa avorrida… i no té res a veure!
Sembla el que Clavé volia: treballar plegats per aconseguir un objectiu…
Exactament, aquí no hi ha solistes… Pot haver-n’hi, però quan es canta amb tota una corda, tots són iguals. I això està molt bé.
A banda de quedar-te a la coral, hi ha un punt en què, a més, te’n fan presidenta…
Sí, no m’ho recordis (riu). Bromes a banda, estic contenta de la responsabilitat. Perquè ja et dic que m’agrada la música i m’agrada programar els concerts perquè siguin diferents cada any i pensar en el toc que hi podem donar… M’agrada aquesta part creativa. Evidentment, no m’agrada la part burocràtica i la paperassa, però què hi farem!
Fa vint anys que teniu el mateix director. Això us dona estabilitat?
Sí, tenim la sort de tenir en Joan Casas, que és molt bon músic. Pensa que tots els arranjaments i les harmonitzacions que fem són seus. Sort d’ell, que en sap molt i fa uns arranjaments espectaculars.
Com esteu celebrant els 130 anys?
Doncs cantant, amb concerts. I aquest any tenim un projecte que m’agrada molt, que és un concert benèfic per als nens de l’Hospital de Sant Pau. Concerts així són una gran satisfacció personal.
Si haguessis de fer un concert amb només cinc peces, quines serien?
Uf! Què difícil! N’hi ha moltes que m’agraden. Hauria d’estar la «Rosó», evidentment. També el «Parla piano piano», de la pel·lícula El Padrino. O «La cançó dels pirates». I, evidentment, la peça estrella, que és el «Nessum dorma», que hi ha poques corals que la facin i que ens va arranjar, és clar, en Joan Casas. Aquesta fa aixecar de les cadires, és espectacular.
Com veus el futur de la coral?
Espero que aguanti uns quants anys. Seria molt greu que una entitat amb aquesta trajectòria se n’anés en orris, no? Tampoc seria pas la primera, perquè hi ha corals amb molts anys que al final s’han desfet. Però em sabria molt greu per tot el que ha representat. Fa goig mirar les fotos del passat i veure tot el que ha estat La Igualtat per a Gavà. Això no es pot deixar perdre!
- Si voleu veu l’entrevista en vídeo, podeu fer-ho a la web de Gavà televisió.
EN QUATRE DADES
Francesca Martorell va néixer, com tants gavanencs, a Barcelona, però viu a Gavà des dels seus primers dies, que van ser el 1967. Filla de família pagesa, ha viscut la vida cultural i associativa gavanenca des que era molt petita, participant per exemple a la Fira d’Espàrrecs fent paneres amb la seva família. La seva feina és al capdavant d’un conegut negoci gavanenc, ara FranmarOffice, que es dedica al subministrament i equipament integral d’oficines. Però la música sempre ha estat la seva gran passió. Compta amb formació en piano, harmonia i guitarra, el que la va fer entrar a la coral La Igualtat i, des de fa 25 anys, també presidir-la. Ara que l’entitat ha celebrat els 130 anys de vida, el seu objectiu és enfortir-la amb nous cantaires. Només demanen afinació, ganes de passar-ho bé cantant plegats i el compromís dels assaigs, que són dos a la setmana: els dilluns i els dimecres de 9 a 11 de la nit.
