Potser per ingenuïtat genètica o potser per creure en el purisme ideològic més enllà del pragmatisme resultadista, el que hem viscut aquests darrers dies, setmanes i mesos ha visualitzat l’esperit de la contradicció en el seu màxim exponent. Hem vist i llegit afirmacions contundents dels líders dels diferents partits que, setmanes més tard, s’han convertit en «relacions d’amor» signades i escenificades. Alguns apel·lant a la manca de son de la pràctica totalitat de la població espanyola per justificar un no que en pocs mesos ha sigut un «Sí, vull», i altres perjurant que mai farien allò que acaben fent. Potser la política ja és això, des de contradir-se sota l’amenaça que si no ho fas vindrà el llop i se’t menjarà, fins al “com pitjor, millor”.
No seré jo qui jutgi el pacte signat amb el govern d’Espanya, ni tan sols el suport rebut, en forma d’abstenció, del nostre soci de govern a la Generalitat. El temps és savi i sabrà posar a cadascú en el seu lloc i jutjar l’assentiment o el rebuig, com sempre ha sigut. Dit això, que ningú ens acusi de no fer política per no avalar la coalició progressista o ens fiqui al mateix sac que les dretes més dretes conegudes per mantenir el sentit del vot que vam dir i repetir en campanya —o potser la no contradicció penalitza?
Alguns pensareu, ara, en tots els pactes que hem signat a diferents municipis i entitats supramunicipals: Doncs dir-vos que sí, que teniu raó, que el tacticisme o quotes de poder —que no la contradicció— també existeix en política i que el practiquem tots, sense excepcions.
Diuen que escriure ficció és més senzill que escriure sobre la realitat. No n’estic convençut, i quan es parla de política encara menys. Tant de bo que gastem més energia i menys postureig, tots plegats, per fer realitat la ficció que volem.
