Quan quedem per parlar amb ell, acostumem a prendre el Museu de Gavà com a referència. I és que en Leopold Estapé se’l sent una mica seu, com a home de cultura i divulgador d’una història poc coneguda, la del que ara es coneix com a col·lectiu LGTBIQ+. En els darrers compassos de la celebració de l’Orgull, fa un forat a la seva atapeïda agenda per parlar una estona amb nosaltres.
Què significa per a tu el lloc on ens trobem, el Museu de Gavà?
Uf! Em fa recordar des de les històries de fantasmes que corrien per aquí dins (riu) a com vam aconseguir que això fos un museu o els primers plens que s’hi van fer, que va costar suor i llàgrimes. Ara crec que és un lloc emblemàtic al bell mig del poble. És impagable.
Per què et dediques a divulgar la història del col·lectiu LGTBIQ+?
Per memòria històrica, que és el que fa que la gent sigui conscient de les coses que han passat per mirar d’evitar que tornin a passar. Perquè hi ha hagut persecucions i situacions molt conflictives que no són no massa llunyanes. Perquè les principals persecucions es van produir a finals de la dictadura de Franco i sembla que això s’està oblidant i és important conèixer-ho tot. Des de l’època de la Venus de Gavà, fins avui. Quines paraules utilitzaven, com vivien o com eren les parelles. Tot això té respostes que sovint trobem al nostre patrimoni i que val la pena conèixer.
Respostes sorprenents, moltes vegades…
Sí, sí. Al MNAC, per exemple, hi he anat moltes vegades i no he vist fins fa poc que allà hi ha una tomba de dos homes que no eren ni germans ni cosins. Bé, com aquest, hi ha molts casos a Catalunya.
En aquests casos sovint l’historiador parla d’amics, de familiars, però no de parelles…
Sembla que els fa mandra parlar-ne. Però no només d’homosexualitat, de sexe, directament. I tota la sexualitat és quelcom que forma part de l’ésser humà i de les repressions que s’han intentat aplicar a tots aquells homes i dones que volien ser lliures.
A banda de l’actual, hi ha cap moment de la història en què el col·lectiu LGTBIQ+ hagi estat més acceptat?
Sí. Per exemple, en determinats moments de l’època grega i romana no es perseguia l’homosexualitat. El que passa és que eren molt masclistes i que un home pogués ser més femení no era una cosa ben vista. Però no, no hi havia lleis que ho perseguissin. Més endavant, a l’Edat Mitjana, hi va haver els pactes d’agermanament, que en realitat eren unions entre persones del mateix sexe. Hi ha moltes tombes en què es veuen aquestes parelles. N’hi ha una que és molt divertida, perquè l’arqueòleg que la va trobar va veure que hi havia dos homes enterrats i que a la inscripció hi deia que eren un matrimoni, però va considerar que segur que hi havia un error i que allò no podia ser perquè hauria estat un matrimoni homosexual. Doncs sí, és exactament el que era.
Com creus que explicaran els historiadors del futur el moment actual respecte a aquest tema?
El problema es que no sabem cap a on anem i si aquests aires negres que bufen ens portaran de nou a una època de foscor. Què serà de nosaltres? No ho sé. Què diran? Jo espero que aquesta situació d’avenç en llibertats pugui continuar endavant i que siguem tractats amb tota normalitat.
Més encara quan hi ha països del món on, avui, les persones LGTBIQ+ s’hi estan jugant la vida…
En el cas del col·lectiu transsexual és especialment terrible perquè ha estat històricament el més maltractat de tots. Perquè un homosexual es pot amagar, pot estar dins de l’armari en cas de necessitat. Però un transsexual no. I són els que sempre han rebut més la persecució i la intolerància dels que no accepten tots aquells que no són com ells volen que siguin.
Per què creus que hi ha aquest menyspreu especialment cap al col·lectiu transsexual?
Perquè sempre hi ha hagut un odi cap al diferent i són els més diferents de tots i els més vulnerables. Des del 1977 hem anat guanyant moltes batalles, com ara la del divorci, i ens deien que caurien les dotze plagues d’Egipte sobre nosaltres. I no va ser així. Però aquesta en concret és una batalla que no està guanyada. I aquí és on burxa aquesta gent intolerant. Però si guanyen aquesta partida, després aniran a per una altra i les següents seran els matrimonis homosexuals, els drets dels menors o els de totes les dones.
Com valores l’Orgull actual, que tot just acaba ara?
Bé, jo crec que hi ha moltes visions diferents perquè som un col·lectiu molt fraccionat. Si ens remuntem en el temps, quan va morir Franco es va fer crear el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, amb més de mil afiliats. Però tan bon punt es va suprimir la persecució de l’homosexualitat cadascú se’n va anar per la seva banda i es van crear un gran nombre d’entitats que després van desaparèixer per falta de suports.
Amb l’aparició de la sida l’activisme va prendre un camí molt particular, oi?
És que hi havia fets terribles, com quan un dels dos membres d’una parella moria i era el propietari del pis. Sovint apareixia la família del difunt, que no n’havien volgut saber res, fotien fora a l’altre i no el deixaven ni vetllar qui havia estat el seu company o companya de vida. Casos així van obligar l’activisme a moure’s davant l’estigma que s’estava creant.
Tornant a avui, quina seria la gran reivindicació del col·lectiu LGTBIQ+?
Blindar tots els drets d’igualtat. No pot ser que algunes comunitats autònomes no compleixin la llei i que la justícia no hi faci res. També hi ha la necessitat que les persones trans siguin tractades amb dignitat, cosa que no s’està fent ara mateix. I amb la gent gran, sigui o no del col·lectiu, que no se’ls vegi com un element apartat sinó com una prioritat.
Canviant de terç, vas ser 12 anys regidor a l’Ajuntament. Com va ser aquella experiència?
Van ser anys molt durs per mi, bastant complicats. Has de tenir en compte que quan vam arribar no hi havia diners per fer res, però Gavà tenia moltes necessitats. Els resultats van ser bastant positius, però aconseguir-los va ser molt dur, especialment els quatre primers anys. I és una cosa que m’ha deixat seqüeles. Però forma part del meu passat i intento recordar les coses bones que es van fer. Gavà va fer un canvi espectacular.
Què hi ha del que es va fer del que te’n sentis content?
Una de les lluites més grosses que vaig tenir va ser per aquest edifici, pel Museu. Quan es va aconseguir, va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Ara, una altra lluita que no vaig aconseguir és la de tenir una xarxa d’escola pública suficient a Gavà.
- Si voleu veu l’entrevista en vídeo, podeu fer-ho a la web de Gavà televisió.
EN QUATRE DADES
Va néixer a Gavà el 1954 i és ara quan assegura que està fent el que ha volgut fer tota la vida, que és divulgar la història del col·lectiu LGTBIQ+ des del principi de la humanitat. Abans havia treballat en la indústria i havia estat implicat en el sindicalisme a CCOO i en política. De fet, va ser regidor a l’Ajuntament entre 1979 i 1991. Primer al PSUC i més endavant al PSC, ocupant sobretot les àrees de cultura i ensenyament. Va deixar la política activa, però va seguir col·laborant amb entitats com el Grup d’Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals (GAG) i amb institucions com els ajuntaments de Gavà o Barcelona, la Generalitat o amb el Pla Nacional contra la Sida. També ha estat voluntari d’Amics de la Gent Gran, sent aquest un dels àmbits que més el preocupa actualment i on hi ha fet molta formació de voluntariat. Per si no fos prou, a banda de les moltes xerrades que fa per tota Catalunya, porta cinc blocs sobre temàtiques diferents.
