Tot i que han tingut i tenen molta feina, en Dani i en Jordi troben una estona per fer aquesta entrevista i, fins i tot, muntar i il·luminar un set ben aparent per a la versió televisiva. Sempre em fa especial il·lusió seure a parlar amb ells perquè són amics i els he vist créixer com a artistes des que el Dani, que sempre havia estat fora dels focus, ni s’atrevia a fer declaracions per a la televisió. Ha plogut molt en aquests 25 anys de vida de la seva criatura, La Roda, i ara ens tornem a trobar entre escenografies, vestuaris i records al local de la companyia.
Què significa aquest indret per a vosaltres?
Dani: Ara mateix, el caos! (riu) Acabem de fer la gala dels 25 anys i hem agafat molts vestuaris i escenografies de diferents espectacles i ho tenim tot pel mig, però ja l’arreglarem.
Jordi: Però el local és l’essència de la companyia. Per a mi La Roda és aquest local.
Com arriba un tècnic com en Dani a fer de director i autor de La Roda?
D: Efectivament, em vaig formar en imatge i so farà mil anys (riu). Però tenia inquietuds de poder dirigir o escriure i, quan treballava amb directors i autors de diferents teatres, anava agafant idees. I, a partir d’aquí, vaig construir el meu relat, diguem-ne, dramatúrgic.
Quan el Dani et proposa d’afegir-te al projecte, no ho dubtes?
J: No, no vaig dubtar. El projecte, és clar, no era el que coneixem ara com La Roda. Quan m’hi vaig sumar era simplement com a actor, però vaig veure com estava la companyia i vaig proposar certs canvis. En aquella època, el Dani era gestor, però no director. Hi havia una directora i dramaturga contractada i, amb perdó, no diré noms, però el que veia m’avorria una mica. En canvi, les transicions tècniques que feia el Dani de llums, d’efectes, de banda sonora… m’enlluernaven! I vaig pensar que era ell qui ho havia de dirigir, tot plegat.
A tu, Dani, t’agrada que passin moltes coses a l’escenari, oi?
D: Sí, soc bastant cul inquiet. I, com que fem espectacles familiars, el nen o nena o jove ha d’aguantar a la cadira, però atent. Que no es despisti en cap moment. Així que crec que calen transicions ràpides, molts canvis, que passin moltes coses. Però, paral·lelament, explicar una història que tingui contingut i que agradi a la mainada, és clar.
J: Cada dos minuts hi ha com un reset. Hi ha una cosa que passa, una tela que cau, un teló que s’obre, una música que sona, un canvi d’il·luminació, un canvi de vestuari… Que si l’espectador ha desconnectat un segon, torni a connectar ràpidament.
Per què us vau decantar pel teatre familiar?
J: Vam fer un espectacle d’adults, que ara ens estem replantejant que torni, això és primícia, i vam tenir la sort que va anar molt bé. Però el teatre familiar té una cosa molt bona i és que no es queda obsolet. Ara, per exemple, estem fent La Ventafocs, que vam estrenar fa 15 anys… i segueix funcionant.
És, doncs, només per amortitzar-los?
J: En part. Però també perquè el públic familiar és molt sincer i això s’agraeix. Com a adult, vas a un espectacle i, t’agradi més o menys, aplaudiràs i au. Els petits, si no connecten, es distreuen, es posen a parlar… Així que aconseguir captar l’atenció del públic familiar és una gran satisfacció.
D: Per això mirem de fer un tipus d’espectacles que agradi a tothom, perquè si només ens fixem en els nens, els pares s’avorreixen. Aleshores, fem obres amb diferents capes per aconseguir que els grans també gaudeixin i s’oblidin una estona dels problemes.
En aquests anys també heu format a molta gent. Alguns, amb èxit fora de La Roda…
D: Ens sentim molt orgullosos d’haver format tanta gent que després surt a volar fora, però també tornen a La Roda. És com un cercle, no? És una roda! (riu)
J: Realment hi ha molta gent que ha volat, que ha volat molt amunt, i el que m’emociona molt és que sempre, quan els demanes que col·laborin, sempre tenen un sí. I se senten a La Roda com sempre: origen, casa i família. I per a mi això és el més bonic que hem aconseguit.
Què ha significat Gavà per a La Roda?
D: Gavà ha estat la base. Aquí és on tenim la seu. I el que més ens hi ha vinculat és el fet d’obrir l’escola. Això ens determina i ens uneix a la ciutat per sempre, és la llar de la nostra gran família.
Podríeu fer La Roda l’un sense l’altre?
Tots dos, a la vegada: No!
J: La roda és 50%. És Dani i Jordi. Tot i que som dues persones molt diferents, amb opinions diferents, ens acostumem a posar d’acord amb molta facilitat. I tenim la gran sort, a banda que ens estimem molt, que cadascú fa les feines que a l’altre no li agrada fer. El Dani pot estar-se una setmana aquí, construint una escenografia i a mi no m’hi veureu mai perquè soc un sapastre. En canvi, puc estar quinze hores amb l’ordinador fent gestió i números i al Dani això li fa mandra. Ens complementem totalment.
D: Si no hi féssim plegats, no seria La Roda. Seria una altra cosa.
Què us agradaria fer, que no hàgiu fet encara, en els pròxims 25 anys?
J: Mira, mantenir-nos amb aquesta il·lusió i aquesta energia ja seria prou. Perquè els projectes van sortint sols. No els busquem.
I d’on surten, doncs?
D: Dues vegades a l’any anem a Londres, al West End. Això és un problema. Perquè jo vull allò. I hi ha coses que no estan al nostre abast (riu).
J: Però agafem el que podem i mirem de fer una mica Broadway a la catalana. Amb els nostres mitjans.
Quin és el vostre moment preferit d’aquests 25 anys?
D: Jo trio quan La Ventafocs la van agafar al Teatre Victòria i, de cop i volta, veure als autobusos de Barcelona els cartells de l’espectacle. Va ser com… Uf! Això s’ha fet gran!
J: Allò va ser molt impactant, però, per a mi, el moment més feliç seria quan l’Espai Escènic i la Roda van començar a anar de bracet. Quan el Marc o el Lucas van començar a venir al local a fer hores d’oficina o la Laia i la Daniela van fer d’actrius. Eren alumnes que van començar amb nosaltres amb cinc anys i ara ja en tenen vint. L’inici d’aquesta etapa va ser com… uau, que fort!
I això no ha parat…
D: És que treballar amb algú que has format tu mateix és molt fàcil. T’entens sense paraules.
J: I ara ja està passant que a l’escola cada cop hi ha més professors que són formats aquí, gent de Gavà. Així que cada cop és més casa, cada cop és més familiar. Som un clan! (riu)
En aquest temps hi ha hagut algun moment que heu pensat a deixar-ho estar?
J: No ho hem pensat mai, tot i que hem passat moments difícils. Una crisi mundial, la Covid, una pandèmia, l’increment abusiu de l’IVA del 8 al 21%… Hem hagut de passar èpoques molt dures, com tota la societat. Però sembla que el teatre, la cultura, és prescindible, no? Però aquí estem, resistint.
Us sobreviurà, La Roda?
D: Sí, seguríssim. I ho hem parlat moltes vegades, que ja sabem qui podria portar-la quan nosaltres ens jubilem. Anem veient que tenim a gent molt competent i que segueix la nostra manera de fer les coses i que té els nostres valors. Perquè ens ha costat molt delegar, però una vegada ho hem fet, ens hem alliberat.
Així que ja teniu successors?
J: Ells no ho saben, però nosaltres sí (riu). La Roda serà el nostre llegat. Serem morts i farà cent anys.
- Si voleu veu l’entrevista en vídeo, podeu fer-ho a la web de Gavà televisió.
QUE GIRI LA RODA!
Fa 25 anys, la companyia La Roda va començar a girar gairebé per casualitat. Els seus impulsors encara hi són al capdavant: en Dani Cherta i el Jordi González, una combinació perfecta de coneixements i experiències, cadascú en una branca del món del teatre. En aquest quart de segle han evolucionat fins a convertir-se en una companyia de teatre musical familiar que aposta pel mig-gran format i que no deixa de banda el públic jove. És el secret de l’èxit d’una companyia que també és la responsable de l’Espai Escènic, una escola de teatre municipal que ja és un referent català. Acaben de celebrar els 25 anys amb una gala al SAT Teatre on no va faltar ningú i s’hi van viure moments molt emotius protagonitzats per molts dels nois i noies que han passat per l’escola i la companyia i que han fet girar La Roda durant tot aquest temps.
