Quan es va fer públic que l’Aurora Batet rebria la Creu de Sant Jordi va ser un dia d’emocions i sorpresa. Era la primera dona gavanenca que tindria aquest honor, en reconeixement com a pionera femenina al món dels castells. A finals de l’any passat, el dia del seu 88è aniversari, va rebre finalment el premi de mans del president de la Generalitat. Uns dies després, ja amb la tranquil·litat de les emocions passades, la trobo a la porta de casa seva i anem de bracet, xino-xano i tot xerrant, fins al parc de Can Sellarès, just en travessar la riera de Sant Llorenç. Per una vegada, no és habitual a l’entrevista d’El Bruguers, entrem en terres viladecanenques, però ho fem amb tota la intenció.
Què significa aquest indret per a tu?
L’he triat perquè, si algun dia desapareix, el trobaria a faltar molt. Perquè el tinc al davant de casa i cada dia veig la torre, a l’hivern, i a l’estiu els arbres tan verds… És un lloc magnífic que no m’agradaria gens que es perdés.
Hi vens amb una Creu de Sant Jordi, Aurora! T’ho esperaves?
No, ni de bon tros! Perquè ja han passat molts anys des que vaig deixar els castells i també fa temps que es parla que vaig ser la primera dona castellera. La veritat és que no hi havia pensat mai, tot i que, quan donen les creus, em crida l’atenció i m’agrada mirar qui l’ha rebuda i per què. No m’ho esperava, no. Però, un cop hi he pensat, crec que com que les dones castelleres d’ara fan, de tu a tu amb els homes, uns castells envejables, està bé que es reconegui que jo vaig ser la primera. Perquè ho vaig ser.
Et veig molt contenta…
Una de les meves filles em diu que he crescut, aquest mes de Nadal, des que em van donar la Creu de Sant Jordi. (riu) Estic més animosa i, quan més hi penso, més alegria tinc dins del meu cor. Ha estat una cosa molt especial, molt bonica.
A més, vas estar al mateix nivell que gent com Eduard Fernández, Àngels Barceló o Carod-Rovira…
I vaig estar parlant amb molts d’ells com si ens coneguéssim de tota la vida, allà al TNC! (riu) Va ser una estona molt maca, molt cronometrada, però molt bonica. La meva família era entre el públic i em van dir que no els vaig mirar gaire, però és que estava molt emocionada i centrada en la cerimònia, que estava molt preparada i assajada. Pensava que, quan hagués de rebre la Creu de Sant Jordi, sentiria una sensació molt bona. I així va ser. Quan el president em va posar la creu, amb aquells aplaudiments, no vaig arribar a plorar, però ganes en tenia moltes. Em vaig sentir molt feliç. Molt.
Imagino que, en aquell moment, vas recordar la teva vida castellera…
I tant! I això que jo només vaig fer pilars de cinc i castells de set, coses senzilles. Jo no sé si hauria pogut fer les meravelles que es fan avui en dia. Quan fan un pilar de set o de vuit, és que aquelles criatures han de ser com de mantega per poder pujar-hi.
Com va ser que vas pujar a un castell per primer cop?
El meu pare va muntar la primera colla de Gavà, els Xiquets de l’Eramprunyà, i de gent gran en tenia molta. Xicots guapos, una pila, perquè com era contractista d’obres tenia molt jovent de Gavà, però de gent petita no en tenia tanta i, de casa, tots vam anar a fer castells. Jo hi vaig anar ràpidament i ben contenta. No m’ho vaig pensar, perquè anar amb els meus germans i el meu pare era una alegria. Tenia set anys i, com que no hi havia gaire quitxalla, sempre pujava.
Vas començar a pujar a castells a Gavà, però vas fer-ho també a Valls. Això és triomfar també a la capital…
Sí. Quan va passar l’accident dels Boada, que eren fonamentals als Xiquets d’Eramprunyà, la colla es va dissoldre. Així que el meu pare va tornar a la Colla Vella dels Xiquets de Valls i jo me n’hi vaig anar amb ell a fer castells. Quan vaig arribar-hi, va ser una autèntica revolució, sent una nena. Tothom es va sorprendre molt perquè no era una cosa natural, però com que hi anava amb el meu pare i els meus germans, em van haver d’acceptar i ho van fer amb estimació. Aquí, que hi havia més canalla, potser ja no pujava tant com a Gavà, però pujava.
T’ho passaves bé?
M’ho passava pipa! Encara que vaig caure assajant, vaig anar al terra de cara i vaig quedar que no semblava jo una pila de dies. (riu) Però vaig continuar pujant i vaig anar creixent a la colla.
Fins que vas créixer massa…
Això mateix. Quan vaig fer els quinze anys, el cap de colla va decidir que ja era massa gran. I que havia d’entendre que ja no era una nena, que ara era una noieta. I així es va acabar la història.
Clar, una noia no es podia refregar amb els homes, segons la moral del moment…
Exacte. Era pel fet de pujar i baixar. Quina sort que ara això ja no passa i veig aquestes noies que pugen amb aquells pantalons tan ajustats, que nosaltres els portàvem ben folgats, per cert. Però ara van cenyides i fermes. I fan uns castells extraordinaris.
Però els Batet van seguir molt vinculats al món casteller, oi?
I tant! El meu germà era un dels titulars indiscutibles a la Vella dels Xiquets de Valls, com si fos el Messi del Barça. Va ser un dels que van pensar en el 3 de 9 quan ningú s’imaginava castells així.
El que tampoc s’imaginaven era que les dones serien fonamentals al món casteller…
És que per això es poden fer els grans castells que es fan. En general, les dones pesen menys que els homes i així es poden fer unes estructures més lleugeres i més altes. És gràcies a les dones que hem vist castells de vuit, nou i deu. I és gràcies a les dones que ara hi ha castells més enllà de Valls o Tarragona. Fins i tot fan de caps de colla. Són increïbles i me n’alegro molt d’haver obert aquest camí.
En parles amb molta emoció…
És que és una tradició molt emocionant. Quan veus com pugen i et quedes quieta que gairebé ni respires esperant que arribin a dalt i tanques els ulls per sentir les gralles… És que és molt emocionant, s’ha de sentir ben endins. Els castells no es poden veure, amb fredor, des de fora. S’han de viure!
- Si voleu veu l’entrevista en vídeo, podeu fer-ho a la web de Gavà televisió.
EN QUATRE DADES
L’Aurora Batet va néixer a Valls el 1936, però de ben petita va venir a viure a Gavà amb la seva família. Aquest trasllat a una terra on els castells no eren tradició la va posar on no hi havia estat mai cap altra dona. El seu pare va fundar els Xiquets de l’Eramprunyà i va enredar un munt de joves del poble perquè pugessin uns a sobre dels altres. Amb ells, també va engrescar els seus fills… i filla. Era una colla de rècord: la primera que es va fundar fora de les comarques de Tarragona i la primera amb una noia a les seves files. I és que, tot i que hi havia dones que havien participat puntualment en castells, l’Aurora és la primera que ho va fer regularment, entre el 1947 i el 1951. Una fita que li ha estat reconeguda a Gavà, on és padrina de la Colla Castellera, però també a Valls o al Prat… I ara també amb la Creu de Sant Jordi. Un guardó que només un altre gavanenc, en Josep Soler Vidal, havia aconseguit fins ara, l’any 1988.
