Ets molt jove i ja sembla que faci molts anys que cantes. Quan vas començar?
Des que era molt petita. Els meus pares treballen al restaurant Ermita de Bruguers i quan feien bodes sempre hi pujava a escoltar les noies que venien a cantar i com sonava l’òrgue de l’ermita. Va ser llavors quan vaig descobrir que m’agradava. Després vaig fer que m’apuntessin a l’Aula de Música Soler de l’escola… i… fins ara.
Què és el que et va agradar de la música?
Jo crec que ho vivia com una manera de desfogar-me. Quan cantava em sentia més lliure i satisfeta. I encara em passa. La música per a mi és tan vital que no la puc deixar.
Quan vas decidir que t’hi podries dedicar?
Amb 11 o 12 anys ja ho veia com una feina, però com un somni que era molt complicat d’aconseguir. No pensava que es pogués arribar a fer realitat, però fa uns anys, vaig començar a prendre-m’ho més seriosament i a estudiar per arribar-hi.
Ara t’estàs formant per aconseguir-ho. Com van aquestes primeres passes més enllà de l’afició?
Més que dificultats per estudiar, és per compaginar-ho amb el Batxillerat. Si agafes el meu horari de tota la setmana, veuràs que no tinc temps ni per respirar (riu). Però com que és el que m’agrada fer, haig de treballar intensament i tirar-ho endavant com sigui.
Què és el que vols fer quan acabis el Batxillerat?
El que m’agradaria és treballar a la música i el que crec que més s’hi acosta és fer alguna cosa al voltant del món del magisteri per poder fer classe de música, a banda de fer bolos i tenir grups per anar tocant.
De bolos, vas fent-ne…
Amb tota la feina que tinc, ara estic una mica parada. Estic en procés de buscar un nou grup i faré jam-sessions amb la meva professora de cant. El que més faig són bodes i comunions amb en Dani Casadellà a la guitarra.
Els teus pares què en diuen? No t’han intentat convèncer per fer alguna cosa “de profit”?
No! (riu). Sempre m’han donat molt suport. Tant a l’hora d’estudiar, com si cal portar-me a qualsevol lloc a cantar. Els estic molt agraïda.
Imagino que, a banda dels plans més realistes, el que voldries és dedicar-te completament a la música…
I tant! M’agradaria dedicar-m’hi al cent per cent. L’opció de magisteri és sobre la taula no tant per ensenyar en una escola sinó per fer-ho en una acadèmia especialitzada. Però el que m’agradaria és cantar… estar tot el dia cantant, que ja és el que faig, però podent-m’hi dedicar.
L’experiència al programa “El Número 1” no va ser del tot reeixida. Què en vas treure?
Jo crec que va ser molt positiva. Em vaig assabentar del càsting de Barcelona només quatre dies abans i estava molt nerviosa perquè no tenia res preparat. Quan vaig arribar-hi no sabia ni què cantar. Però vaig passar la primera fase i allò em va donar molts ànims per continuar i per pensar que si lluitava ho podria aconseguir. A la segona part del càsting vaig cantar Yesterday i també vaig passar. No m’ho podia creure.
Però, finalment, en una votació per internet, no vas poder arribar al programa…
No va ser tan important per a mi no passar la fase d’internet i no arribar al programa. Em va servir per donar-me ànims i per demostrar-me que podia aconseguir allò que somiava.
De programes de talents encara n’hi ha, com ara “La Voz”, t’agradaria repetir l’experiència?
No ho nego, perquè si algun dia veig que hi ha càstings i m’hi veig amb cor, podria tornar-ho a provar. El que passa és que ara mateix estic força atabalada amb els estudis, però no desaprofitaria l’oportunitat si se’m presentés.
Gavà té bon currículum en el món musical, amb moltes persones que s’hi dediquen i bones escoles. Això va al favor teu, oi?
Estic molt contenta d’haver anat a parar a Gavà, perquè a les persones que ens agrada la música ens encanta veure que la nostra ciutat s’hi interessa. Encara em fa tenir moltes més ganes de continuar barallant-m’hi per aconseguir el que desitjo.
On et veus d’aquí 10 anys?
M’agradaria estar fent molts bolos (riu). Amb això en tindria prou, ja seria un triomf. Aclareixo que no m’agrada la paraula “triomfar” com a sinònim de fama. Penso que un músic de veritat el que ha de fer és gaudir de la música i anar treballant. M’agradaria triomfar, però de veritat, que per a mi és poder treballar i viure de la música.
BIOGRAFIA
Amb només 17 anys, l’Anna Cartoixà ja té clar que el que vol és cantar. Va estar a punt de tastar l’èxit televisiu a “El Número 1” d’Antena 3, una aventura que la va animar a continuar. Ara compagina el Batxillerat d’arts escèniques amb l’escola de música Ca la Montse de Begues, una de les més prestigioses de la comarca. La música que porta a sobre té uns quants anys. Al seu reproductor hi podem sentir Queen, Bon Jovi, Pink Floyd o Dire Straits. És el que li agrada escoltar i també cantar, tot i que assegura que encara no sap quin és el seu estil. De moment, treballa fort per trobar-lo.
