Potser amb aquesta entrevista desvetllarem a molts gavanencs i gavanenques que una de les actrius de la seva telenovel·la preferida també és de Gavà. La Carmen Flores Sandoval, Simona per a aquells que segueixen la sèrie “La promesa”, va traslladar-se a Gavà ja fa vint anys, perquè a la ciutat hi vivien persones a les quals s’estima. Així que, tot i que també té casa a Madrid, és veïna de la zona de la plaça Catalunya. Aprofitant un descans en el rodatge, és per Gavà i ens cita a la platja, en un bonic dia de sol d’hivern. Fa molts anys que la conec, a través d’un amic comú, però és la primera vegada que li faig una entrevista. I, ara ho llegireu, va ser una estona amb moltes rialles.
Què significa aquest indret de Gavà per a tu?
Uau! M’encanta el mar, soc més peix que persona. I a la platja de Gavà hi he estat molt a l’estiu, però m’agrada més a l’hivern, com avui. Fa temps estava fent un muntatge de teatre que era molt intens i, quan acabava la funció, venia aquí, m’estirava a la sorra, desconnectava del món i em relaxava molt.
Per què aquella nena d’Albacete volia ser actriu?
Ui! (riu) Com molts actors, jo soc molt tímida. I, de petita, al col·legi de monges, em muntava la pel·lícula que jo era una espia i vivia aventures. Vaig conèixer el teatre a l’institut, i amb en Gabriel Olivares, a segon de BUP, vam fer un grup que es deia Zarabanda. I vaig descobrir que viure altres vides i fer sentir emocions a la gent és una meravella.
Recordes la primera vegada en un escenari?
I tant! Tenia cinc anys i va ser a la parròquia del meu barri. Feia de pastoreta dient “le traemos quezo y miel al niño Jezuz”, perquè no pronunciava bé la “s” de petita (riu). Però el moment decisiu va ser quan, ja fora de l’institut, en Gabriel Olivares em va trucar per dir-me que havia escrit una obra i que tenia un paper per a mi. Era una punki amb els cabells verds, molt estrafolària, que tenia una aparició molt petita. Però va ser el que em va fer decidir que allò era el que jo volia fer a la vida. M’hi vaig posar… i aquí estic. Què fort!
Ets a “La promesa”! Us esperàveu aquest èxit?
No. Perquè, de fet, la productora Bambú venia de fer “Dos vidas”, que no havia quallat. Però “La promesa” és un furor i estem encantats, perquè és feina per temps i està molt ben valorada i, fins i tot, guardonada.
És que heu guanyat un Emmy!
Ostres, això ha estat superbonic. Tenir-lo a les mans, tan daurat i tan brillant, és molt impressionant. Però el meu trosset és molt petit perquè hi ha moltíssima gent al darrere. És una sèrie enorme on treballen dos equips simultàniament, entre el plató dels senyors i el del servei. És molta gent!
I ara ets la Simona per molta gent que t’ho recorda quotidianament…
Exacte! La gent et reconeix sovint. L’altre dia, plovent, anava amb caputxa, ulleres i bufanda i passa una noia, es queda mirant- me i ve corrents darrere meu. Em va reconèixer tot i la fila que feia!
Ara, tens la sort de fer un personatge que és bona persona…
És que la gent em demana abraçades! La Simona és un personatge molt amable i la gent se l’estima molt. Noto que, quan vaig amb la Marga Martínez, que és com la Rottenmeier de la sèrie, la gent és molt més distant i menys efusiva que amb mi.
Les sèries diàries tenen fama de ser molt dures per als actors. És així?
Sí. Perquè s’ha d’estudiar molt. I tot el teu temps és estudiar i treballar, estudiar i treballar… Ara ja portem dos anys i mig i t’organitzes i, a l’hora d’estudiar, és més ràpid. Si al començament una seqüència de quatre fulls trigava mitja hora, ara en aquest temps puc estudiar-me quatre seqüències llargues. La ment s’acaba entrenant, però has d’estar molt planificada i organitzada perquè mai se sap quan es pot haver d’anar a gravar i què es gravarà. Perquè, a més, has de gaudir-ho. No val la pena patir, has de fluir amb el personatge.
I et fa contenta fer la Simona?
Molt. Molt, molt, molt. És molt bonic. Gaudeixo molt fent-la perquè tenim moltes coses en comú. Totes dues som tendres i afectuoses, tot i que jo no soc mare i la Simona sí. I ella és molt mare, dels seus fills i de les persones que té al voltant. A més, tinc la sort de tenir al costat a la Teresa Quintero, que fa de Candela, i a l’Enrique Fortún, que fa el personatge de Lope. M’ho passo molt bé amb ells perquè són molt divertits i, fora d’escena, riem molt.
A més, has fet que la Simona sigui d’Albacete, com tu…
Sí! (riu) El productor executiu, en Josep Cister, em va dir que volia que la fes amb el meu accent. Així que vam fer que la Simona fos, com jo, manxega. Al principi jo corregia el guió, però ara ja saben com parla la Simona i han integrat les dites típiques o acabar els diminutius en “ico”.
Amb aquest èxit no pots fer teatre. El trobes a faltar?
Sempre. Però com que ja n’he fet molt, de teatre, de moment estic bé tal com estic. Perquè ara mateix és impossible començar un procés creatiu teatral. Ja tornarà el teatre!
Perquè sé que t’agrada molt…
Molt. És que la tele i el teatre són coses molt diferents. La tele és més com el menjar ràpid, mentre que el teatre es cuina a foc lent. Es nota que soc cuinera? (riu)
Però cuines o només ho fa la Simona?
Sí que cuino, però no soc una gran cuinera. Supervivència i poc més. Algun arròs o alguna cosa així. Ho faig, però no m’apassiona. Ara, m’he documentat per saber com tallar aliments, com tasten els cuiners, com ho feien a l’època. Així i tot, no ho faig servir per al meu dia a dia.
Fins quan pot durar “La promesa”?
Mentre la gent la demani. Ara tenim molt bones audiències i crec que durarà. També tenim l’Emmy recent i s’està veient a molts països del món. És que m’arriben missatges de Finlàndia o del Brasil! La sèrie va molt bé i seguirà mentre la gent la miri. I la Simona allà, amb la Candela, perquè les cuineres són la base i, si marxen, cau el palau dels Luján.
I què t’agradaria fer quan s’acabi?
Tornar a fer una pel·lícula amb Pedro Almodóvar o amb molts altres directors que m’encanten, com ara Alauda Ruiz o Elena Trapé. I tornar al teatre, és clar.
- Si voleu veu l’entrevista en vídeo, podeu fer-ho a la web de Gavà televisió.
EN QUATRE DADES
Va néixer el 1972 a Albacete, on va conèixer la passió pel teatre. Però, és clar, Albacete no és la meca per a una actriu i, quan va acabar COU, va marxar a Madrid. A la gran ciutat va formar-se i va fer de tot mentre estudiava: va ser aforadora de trens, enquestadora, missatgera, fins i tot teleoperadora en català des de Madrid. També va fer els primers curtmetratges i obres de teatre. El 2000 arriba a Catalunya per treballar a Port Aventura i funda la companyia “Teatro de cerca”, que actua en espais tan petits com un domicili. Serà en aquella època quan s’instal·li a Gavà. A poc a poc, va anar apareixent cada cop més al cinema i a la televisió, sense deixar de fer teatre. El 2021 fa un petit paper a “Madres paralelas” de Pedro Almodóvar i, el 2023, li arriba la gran eclosió amb el paper de Simona, la cuinera a la mansió de la telesèrie “La promesa”, que s’emet cada migdia a TVE i que és un èxit de tal magnitud que ha aconseguit un Emmy internacional.
