Aquesta entrevista és especial. Vint-i-set anys després ens retrobem a la Torre Lluc els dos primers presentadors de Gavà televisió. No és que no ens hàgim trobat abans, però no ho havíem fet pas per feina. I una feina que ve molt de gust fer perquè l’Eva Comas-Arnal hi arriba amb una novel·la sota el braç, “Mercè i Joan”, que ha guanyat el premi Proa i la situa en el panorama literari català.
Què significa aquest indret per a tu?
És un record feliç. Els meus avis vivien molt a la vora i un dels meus primers records d’infantesa és venir a l’estany a veure les granotes, els capgrossos i els diversos animals que hi havia.
Havia de ser Mercè Rodoreda la protagonista de la teva primera novel·la?
És la primera novel·la publicada. És curiós que en tingui diverses en marxa o ja acabades i que la primera a veure la llum justament hagi estat sobre Rodoreda que és una escriptora que m’he dedicat molts anys a estudiar i per la qual sento una gran estima i que he intentat tractar amb respecte i amb veritat literària.
Et va fer respecte convertir-la en un personatge de ficció?
Sí que pot fer certa prevenció, però el públic mereix l’accés al coneixement. L’assaig també els arriba, però una novel·la arriba molt més. A més a més, em vaig adonar que aquesta història l’havia d’escriure en forma de novel·la.
Per què?
Perquè començo l’any 1946 quan els intel·lectuals que són a París gairebé estan segurs que tornaran a Catalunya. Perquè ha caigut Hitler, ha caigut Mussolini i tots esperen que els diplomàtics no deixin a Franco en el poder. Per tant, m’interessava posar-me molt a prop del que viuen els personatges per entendre que la història està en marxa.
Després fas un salt cap enrere…
Sí, i me’n vaig a l’any 1939, que és quan s’inicia l’exili i un grup de vint intel·lectuals se’n van a Roissy-en-Brie, un château no gaire lluny de París on escriuen cròniques i treballen per donar a conèixer quina és la situació que es dona als camps d’Argelès i la desfeta de la Guerra Civil espanyola. I és allà on neix l’enamorament de Mercè Rodoreda i Joan Prat, conegut com a Armand Obiols, que és l’amor que centra aquesta novel·la.
Per què tries explicar aquest període de temps?
Perquè, fins ara, no era molt conegut. És la Segona Guerra Mundial, m’interessava saber com aquest conflicte va afectar les vides d’aquests escriptors. I, a més a més, perquè la novel·la comença amb un triangle amorós, Mercè Rodoreda s’enamora de Joan Prat, que està casat amb Montserrat Trabal, i l’acabo l’any 1948 quan es desfà aquest triangle. Per tant, em semblava un període de temps que quedava tancat. Es podria haver allargat fins a l’any 1971, que és quan mor Obiols. Però, a banda que hagués necessitat mil pàgines per escriure-la, per fer el treball de recerca preferia agafar un moment concret i poder anar-hi a fons.
Ha estat un treball de recerca complicat?
Ha sigut una investigació força rica i diferent de com es fa una recerca acadèmica. Una recerca creativa et travessa físicament. He estat a França i he visitat els llocs on van viure Rodoreda i Obiols. I també hi ha hagut una tasca de treballar amb les cartes i veure els objectes que són citats de passada i després comprovar amb fotografies aquell barret, aquelles sabates de dos colors… I dona’ls-hi vida. Ha estat un procés molt bonic i interessant.
Ara que t’hi has capbussat, com era Rodoreda?
Una de les coses que he descobert és una Rodoreda de trenta anys vital, entusiasta, amb ganes de riure, un punt extravagant, amb molta audàcia, avançada al seu temps, una dona que tenia ganes d’estimar i que tenia determinació. Allò que volia, ho volia molt.
Per què la Rodoreda gira entorn teu des de fa anys?
Vaig tenir una anècdota a classe, amb tretze anys. Jo no sabia qui era Mercè Rodoreda i ens van fer un dictat. I vam protestar, perquè fer un dictat era un rollo. Però vaig tenir una sensació epifànica perquè la professora es va posar a dir unes coses que, estèticament, em van meravellar. Em vaig quedar penjadíssima… devia fer moltes faltes (riu). I, des de llavors, Mercè Rodoreda va estar present a les meves lectures i no ho ha deixat d’estar.
I ara et porta el premi Proa…
Amb una alegria immensa. Perquè és un premi importantíssim d’una editorial gairebé simbòlica perquè està a punt de complir els cent anys i tant Rodoreda com Obiols hi havien tingut tractes. És que gairebé no m’ho crec!
I sembla que està agradant…
Em va fer una il·lusió immensa saber que estava entre els llibres més venuts de ficció en català perquè això vol dir que està arribant als lectors. Perquè una de les coses importants que m’he adonat escrivint aquesta novel·la és el malament que ho devien passar els escriptors catalans quan van marxar a França i es van quedar directament sense públic. És enorme que tinguem un públic lector en català.
Vas ser la primera cara de Gavà televisió. Com ho recordes?
Gairebé com una altra vida. Perquè érem molt joves quan vam començar aquesta aventura que era fer una tele. Treballàvem moltíssim, però recordo que hi havia un esperit d’estar fent una cosa molt important. Perquè era la primera vegada que fèiem una tele per Gavà. I tenia amigues que constantment la posaven per veure si hi sortien. I això va ser molt bonic.
Vas encaminar-te després cap a la docència…
És que m’apassiona fer classe. Crec que els explicadors d’històries necessitem estar explicant coses i a classe ho fem constantment. Però també he fet molta ràdio i revistes de coses molt diferents. Últimament, escric de videojocs i també parlo de política al Més324. Vaja, que faig moltes coses i això em fa molt feliç. Tenir una visió àmplia del món, per algú que escriu, és molt bo i necessari.
Què toca escriure ara?
Tinc diverses idees. Hi ha una novel·la començada sobre l’edat mitjana a Barcelona, però no sé si serà aquest camí el que tiraré endavant perquè també tinc un assaig pensat, relacionat amb “Mercè i Joan” i tinc altres coses al calaix. Tant de bo faci alguna novel·la sobre Gavà. Ja ho veurem.
- Si voleu veu l’entrevista en vídeo, podeu fer-ho a la web de Gavà televisió.
EN QUATRE DADES
Eva Comas-Arnal (Gavà, 1975) és escriptora, traductora, periodista, filòloga i professora associada a la UAB. Tot i que també destaca el seu amor per Stevenson, Borges o García Márquez, és una apassionada de Mercè Rodoreda, que ha orbitat al seu voltant des que era adolescent. Ha publicat dues obres d’investigació sobre la gran escriptora catalana: “El somni blau” i “Afinar l’estil”. Per si no fos prou, és autora del primer i únic pòdcast dedicat exclusivament a l’obra de Mercè Rodoreda, titulat “La Maraldina”. I, ara, la història d’amor de la Rodoreda amb Armand Obiols protagonitza la seva primera novel·la, “Mercè i Joan”, que acaba de rebre el prestigiós premi Proa. I no para. Col·labora regularment a les revistes culturals Serra d’Or i a Mètode. I als programes Més324, El món a RAC1 i La primera pedra. Fa gairebé tres dècades va saludar per primera vegada als espectadors de Gavà televisió i també va ser a la fundació de City TV.
