Manel Fuentes, periodista i cantant
Manel Fuentes, periodista i cantant

Inaugureu el Gavà Hall of Fame. Què suposa aquest saló?

Estem molt honorats. Crec que era una iniciativa que feia falta perquè penso que a casa nostra s’estan fent molt bons tributs amb molt bones bandes. Que aquesta iniciativa passi a Gavà ens fa especial il·lusió a tots els que ens dediquem a compartir la música que ens agrada, així que ens fa molta patxoca ser nosaltres qui l’inaugurem. A més a més, amb una cosa molt especial per a la gent de Gavà: un format més teatral en què expliquem per què ens agrada tant Springsteen, per què pot ser tan important i et pot acompanyar en tants moments i fer de la vida una cosa molt plaent.

I no sou pas els únics al Gavà Hall of Fame…

No! Hi ha els Momo, que crec que és un grandíssim tribut a Queen, o els Smoking Stones, amb els quals començàvem fa 20 anys. Llavors semblàvem extraterrestres i després han vingut moltes bandes tribut, afortunadament. Ara mateix hi ha molta gent, i hi ha molt nivell.

Suposa molta feina això d’assemblar-se a algú conegut?

Hi ha un treball teatral al darrere i d’intentar emular al màxim l’experiència amb unes litúrgies i amb unes melodies i amb una manera de fer que els fans reconeixen. Clar, per aconseguir-ho, calen moltes hores d’assaig i que la cosa tant musicalment com teatralment i vocalment sigui potent i s’aguanti. Si no, series una simple banda d’orquestra, res més que això, perquè no hauries fet aquest pas d’aproximació a l’original, que és el joc que plantegen les bandes tribut.

On rau la diferència entre el tribut i la imitació?

Crec que una cosa porta bastant a l’altra. Com més s’assembli una banda tribut a l’original, més bona serà l’experiència. Hi ha una feina de conèixer l’original, d’estimar-lo i de respectar-lo, però també de detectar els petits girs i com funciona el seu espectacle musical per intentar trobar aquelles picades d’ullet que el fan reconeixible i que és pel que es compra l’entrada.

Et vam conèixer imitant a “Un tomb per la vida” o a “Crónicas marcianas”. T’ha ajudat aquesta facilitat per acostar-te a Springsteen?

Clar, sens dubte. És una de les meves capacitats. Soc fan entregat a Springsteen i la seva música m’ha acompanyat i ajudat tota la vida. Imitar-lo és la nostra manera de dir-li que l’estimem.

The Spring’s Team Band ja és un projecte consolidat. T’hi veies quan el vas arrencar o era més un divertiment?

Era un moment en què Springsteen sonava molt menys a la ràdio que ara i va ser una manera de posar en comú l’experiència amb gent que li agradava aquesta música. També va ser fruit de la necessitat perquè en aquell moment feia “La noche… con Fuentes y cía.” i per motius pressupostaris la banda del programa es va eliminar. Així que vam mirar què podíem fer per mantenir la feina dels músics… i així va sorgir la banda tribut. Vaig comptar amb la complicitat de Luz de Gas, on tocàvem periòdicament, amb la condició de portar els músics que m’acompanyaven al programa. Jo no cobrava, però els meus amics i jo teníem barra lliure en acabar. Així que va ser un mal negoci per a la sala (riu).

Aquells temps més amateurs ja han passat…

Sí. El que fem ara té prou qualitat perquè funcioni independentment de tots els condicionants. La gent ja no diu “Anem a veure aquest de la tele a veure què fa”, no. Venen a veure un tribut a Springsteen, amb una banda molt potent, que assaja dos cops per setmana, i que té un repertori de més de cent temes en cartera. Hem treballat molt per aconseguir aquest projecte, ja consolidat.

D’on et ve la passió pel Boss?

De l’adolescència; d’aquella època en què les cançons semblen més que cançons i parlen de tu i dels teus desenganys i de les nòvies que t’han deixat. Una música que et donava consol, confort, esperança, energia i amb la qual comparties un sentiment de comunitat amb molta gent. I després, quan vaig veure Springsteen en directe, vaig pensar que era el millor paio que mai havia vist sobre un escenari. Més tard, vaig tenir la sort de coneixe’l i d’entrevistar-lo i això va confirmar el que ja pensava. Una cosa va portar a l’altra, però estic content d’haver-lo triat perquè, després de tants anys de carrera, no et defrauda mai. En soc molt fan, ho reconec (riu).

El fet de ser-ne fan importa. No faries una banda tribut d’algú que no t’agradés…

No, tot i que pot haver-hi gent que ho faci. Però la meva feina no és aquesta: jo soc periodista. Fer això és fruit de la passió i de fer alguna cosa que t’estimes molt. Fer tributs d’algú que no em digui gaire res, ho deixo per a altres.

Et sents, però, ja més cantant que presentador o periodista?

Mai miro els percentatges ni em poso etiquetes. Quan vaig amb la banda em veuràs fent de cantant, i quan presento a la televisió soc cent per cent presentador, perquè les coses, si no, no funcionarien. El que passa és que, en funció de les eines que tens, les fas servir en una o altra ocasió.

Es pot dir que Bruce Springsteen t’ha canviat la vida?

Canviar-la, no; però sí que m’ha ajudat. M’ha acompanyat molt i això és de les coses més grans que es poden fer a la vida.

Posem per cas que Springsteen ho deixa… Tancaries també la banda?

No ho sé. Quan això passi, que espero que no passi, hauríem de mirar el sentiment general nostre i del públic i actuar en conseqüència. Però no és un escenari que tinguem previst. Està en molt bona forma, crec que encara té moltes coses per oferir-nos i segur que el tornarem a veure aviat per Barcelona.

Els tributs et persegueixen també al teu programa actual, “Tu cara me suena”. Un format que no s’esgota. A què es deu?

Ens ho treballem. És el mateix secret que amb la banda. Mirem de fer ajustos, petits canvis, perquè el programa sigui viu. Sempre procurem que les actuacions estiguin compensades. Exigim molt, i els concursants ho saben. Crec que quan una cosa va —com és el cas—, estàs obligat a treballar-la encara més perquè no s’esgoti la connexió amb el públic.

I s’ha venut a tot el món… Per què creus que funciona tan bé arreu?

Crec que aquesta fantasia la té tothom. Si el karaoke ha funcionat tan bé és perquè et donava la possibilitat de pujar a un escenari i imitar a algú. Si, a més a més, hi sumes molta qualitat, assajos, bones coreografies, un escenari potent i, sobretot, una persona famosa que accepta jugar a aquest joc, aleshores queda clar el motiu de l’èxit.

Ara hi teniu una gavanenca, la Nerea. Com la veieu?

Molt bé. La veig molt ambiciosa —en el millor sentit de la paraula—, molt treballadora i volent aconseguir cada setmana nous reptes. La veritat és que ho passen malament, que hi ha nervis i que l’emoció sempre està a flor de pell: la Nerea no n’és una excepció. Crec que ha encaixat perfectament amb el grup i que és una ferma candidata per guanyar.

Quins projectes tens sobre la taula a la tele, si es poden saber?

El projecte sempre és aprendre i mirar de fer les coses més bé que la setmana anterior. Fent-ho així, ja portem més de 20 anys a l’ofici. Això és el que em motiva.

BIOGRAFIA

Manel Fuentes (Barcelona, 1971) és un dels rostres més coneguts de la televisió espanyola. Presentador des de fa vuit temporades de l’exitós “Tu cara me suena”, abans d’arribar-hi havia fet una carrera plena d’èxits. No havia acabat la carrera de periodisme quan el vam veure fent d’imitador a “Un tomb per la vida”. El 1995 va començar a la ràdio, i només dos anys després va guanyar un Ondas. Però el seu salt a la popularitat va ser amb el programa “Crónicas marcianas”, que li va permetre presentar, ja en solitari, “La noche… con Fuentes y cía.”. “Caiga quien caiga” o la gala dels Goya van passar per les seves mans, sense deixar l’àmbit català, amb “Problemes domèstics” o “El matí de Catalunya Ràdio”. Però, des de ja fa 20 anys, una de les vessants que més gaudeix és la de cantant al capdavant de The Spring’s Team Band, un tribut al seu estimat Bruce Springsteen.