Ens trobem a l’estadi de la Bòbila i, evidentment, en Paul ve d’entrenar. I és que aquest jove gavanenc no ha guanyat una plaça als Jocs Olímpics de París per no res. Hi ha dedicat moltes hores i esforç des que era molt petit i ara en recull els fruits. I parla del seu somni, que sempre ha estat el dels Jocs, amb els ulls il·luminats i una passió contagiosa mentre seiem al bell mig de la pista on hi ha passat tantes hores.
Què significa per a tu aquest indret, l’estadi de la Bòbila?
És un trosset de la meva vida. Aquí vaig començar a fer atletisme, a córrer, a fer marxa. Per a mi és el lloc més bonic de Gavà i de tot el món.
Quan comences a córrer?
Als 7 o 8 anys, més o menys. La meva mare veia que corria molt i que no parava. Jo volia jugar a futbol amb els meus amics, però a ella li agradava molt l’ambient del CA Gavà i em va dur a fer atletisme. I res… a tercer de primària és quan vaig començar aquí a fer de tot. Feia llargada, llançaments, mig fons i no va ser fins un any i mig després que vaig començar a fer marxa. Perquè aquí tenim la sort que s’hi fan totes les disciplines de l’atletisme. I em va tocar competir en marxa en una cursa a El Prat i ja vaig quedar cinquè havent entrenat només una vegada. I vaig pensar que, si entrenava, podia ser campió de Catalunya. I així va ser. L’any següent vaig ser campió de Catalunya sub10… i fins ara.
Per què creus que se’t dona bé la marxa?
En general, se’m donaven bé les curses de resistència i també era bo a mig fons i fons. Però, tècnicament, corrent no m’adaptava bé. En canvi, ja des del principi, la marxa em va sortir com per art de màgia. La tècnica, que és molt difícil, la vaig poder fer mitjanament bé de seguida i, no ho sé, va ser un amor a primera vista. I després, quan una cosa t’agrada i tens resultats, doncs et motiva a seguir. I ara soc un friqui i m’agrada veure les carreres de fa 30 o 40 anys i quan alguna cosa t’apassiona tant sempre hi hauran resultats, si hi poses treball i esforç, és clar.
Quins són els teus referents quan mires aquestes curses?
Tinc tres referents. El Valentí Massana, que és d’aquí, de Viladecans. Després, el meu gran ídol és el Jefferson Pérez, que és d’Ecuador i que, tècnicament, per a mi és el millor del món. I el tercer és en Miguel Ángel López, de Múrcia. Ell va ser cinquè als Jocs Olímpics de Londres 2012 i, l’any següent, va guanyar una medalla. I ara puc compartir competicions i concentracions amb ell. És un somni.
De noms de referència no te’n falten perquè la marxa a casa nostra és molt potent…
Sí, sí. La marxa, des dels anys 80, amb el Josep Marín o el Jordi Llopart, ha estat la referència de l’atletisme espanyol, amb moltíssimes medalles en europeus, mundials i Jocs Olímpics. I, clar, el que fem ara és gràcies a la història que tenim al darrere i jo vull seguir construint aquest llegat.
Quan veus que t’hi pots dedicar, a la marxa, més enllà del primer enamorament?
Des del principi el meu somni era participar en uns Jocs Olímpics. En qualsevol disciplina, encara que fos cúrling (riu). Jo m’hi veia. I quan vaig apostar per la marxa vaig decidir que volia participar en els 20 quilòmetres dels Jocs. A mesura que vaig créixer també vaig tenir dubtes perquè a Espanya hi ha nivell molt alt i això no ho posa gens fàcil. Però el xip em va canviar quan vaig quedar campió d’Europa sub20. Allà em vaig adonar que arribar als Jocs de París era un gran repte, però que era assequible. En vaig parlar amb el meu entrenador, ho vam planificar i, res, és un somni haver aconseguit aquesta plaça.
Què vas sentir quan vas aconseguir aquesta somiada plaça?
Ja quan va començar la temporada tenia molt clar que el 25 de febrer a Saragossa havia d’estar en el meu millor moment de forma, mentalment i físicament. Ho tenia tot super controlat i sabia que estava molt en forma físicament. I mentalment també em veia guanyador. Clar, competia contra els meus ídols, contra un campió del món, medallistes europeus… però tenia clar que havia de guanyar sí o sí. I així va ser. En els últims quilòmetres, quan ja veia que ho anava a aconseguir i, a més, tenia allà a tota la meva família i amics… Va ser increïble.
T’ho passes bé, oi?
Sí, sí, jo m’ho passo superbé. I mira que entreno sol. També m’ajuden el meu pare i les meves germanes, que m’acompanyen quan faig un rodatge llarg. Però la majoria dels entrenaments soc jo, tot sol, amb els meus auriculars amb la música. I m’encanta. Si una cosa t’apassiona i t’ho passes bé, els resultats vindran. No sé si aviat, però vindran.
Ja està bé que t’encanti, perquè hi dediques moltes hores…
Sí, són més de 15 hores a la setmana. I sí que hi ha dies que et despertes i no tens ganes d’entrenar. Però gràcies a l’esforç i a la disciplina de tots aquests anys, els converteixo en un dia més. I això passa sovint, perquè fer 22 quilòmetres quan no hi ha ningú al carrer i fa fred, no ve de gust. Però es fa igualment.
Quines esperances tens per als Jocs Olímpics?
Vull sentir-me orgullós de donar-ho tot. Està clar que guanyar una medalla seria un somni i ser finalista, també. Però tant se val la posició si el meu entrenador, la meva família i els meus amics que estaran allà, vegin que tot l’esforç no ha estat per no res. Clar que m’agradaria guanyar, però és més important donar-ho tot.
La marxa és una disciplina molt exigent físicament. Com et prepares mentalment per a una cursa de tants quilòmetres?
El que em funciona és visualitzar. Pensa que entreno sol, no parlo amb ningú. Si tingués un grup d’entrenament ho podria fer, però no és el cas. Així que, com no puc parlar, el que faig és visualitzar. I, mentre entreno, em veig als Jocs Olímpics o a la competició que sigui. I això m’ha ajudat molt perquè, quan arriba el dia de la competició, allò ja ho he viscut, d’alguna manera.
Encara que els marxadors tenen una carrera més llarga, com et veus quan s’acabi?
Vull tenir una vida més enllà de l’esport i també és un somni poder dedicar-me al món de la comunicació. No sé el que em depararà el futur, però m’agradaria estar lligat a l’esport d’una altra manera, a través del periodisme.
Si tornes amb una medalla, ja tens el lloc de comentarista assegurat!
Segur que sí (riu). Però vull ser periodista no només pels meus mèrits esportius sinó també pels comunicatius. Prefereixo ser un bon periodista i un bon atleta, que no un atleta supertop i un periodista mediocre. Així que espero, en 10 o 15 anys, ser a l’altre costat fent el teu treball.
EN QUATRE DADES…
En Paul McGrath (Gavà, 2002) té un immillorable palmarès català, espanyol i europeu per a la seva joventut. I ara ja té el bitllet per als Jocs Olímpics després d’aconseguir-lo per la porta gran: campió d’Espanya absolut, rècord Sub23, polvoritzant la seva marca personal i fent també nou rècord de Catalunya, que estava encara en mans de l’històric Valentí Massana, un dels seus referents. Tot està de cara perquè aquest jove atleta faci història a la marxa. Abans de París, encara ha de passar per un campionat a Turquia a finals de mes i per l’europeu de Roma al juny. I tot ho prepara en soledat, a la Bòbila o als voltants de Gavà, però imaginant-se a París, on també hi serà la seva família i els amics, que sempre li han donat suport en els seus somnis. Per sort, sembla que el COI s’hi ha repensat i hi haurà marxa també en els següents Jocs, els de Los Angeles. Però, abans, París.
